Benvolgut Jordi:

Algú va dir un cop, crec que fou el científic Niels Böhr, que “el contrari d’una gran idea és una altra gran idea”. D’aquesta afirmació paradoxal es desprèn un missatge: Que les grans idees poden ser perfectament falses, perquè el que està clar és que el contrari d’una veritat no pot ser una altra veritat. Potser sigui aquesta la raó per la qual m’agrada llegir textos amb idees exactament oposades a les meves, perquè m’ajuden a veure més nítidament les meves. A banda de la qüestió de qui tingui la veritat.

És el que em passa amb els teus articles, Jordi, i concretament amb un titulat “Guerra a mort contra el pensament”. Dius que amb diners públics es patrocinen escoles destinades als fills de “les classes altes o de les mitjanes tirant cap a dalt”. Això no és cert. Conec gent treballadora que fa grans sacrificis per enviar els seus fills a col•legis concertats. Conec també persones de rendes baixes (per exemple, mares soles) que tenen dret a la matriculació gratuïta en aquests centres. No són de classe alta ni porten les palanganes de ningú.

Tampoc és cert, Jordi, que avui en dia els valors que es transmeten a l’escola siguin els de la competitivitat, el lucre i el triomf “xafant a qui sigui”. Els meus fills no van a cap escola d’elit, ni tan sols a una concertada, sinó que els duc a una pública, i t’asseguro que els seus mestres i llibres de text tendeixen més aviat a una exquisida, per no dir embafadora, correcció política. El meu fill gran cursa ja Educació per a la Ciutadania i allí tot és igualitarisme, feminisme, ecologisme i tots aquells ismes que tanta bona premsa tenen avui.

Però no és en qüestions empíriques on rauen les meves principals discrepàncies amb tu. Aquestes són més profundes. Tu dónes per sentat que ser competitiu és una cosa dolentíssima, que implica anar xafant a qui sigui. Jo crec que la competició, en el plànol econòmic, com en l’esportiu i en qualsevol altre, és exactament el contrari: És un intent de superació respectant unes regles de joc. La competitivitat és el que ha fet progressar el món des del primer homínid que no es va conformar amb fer servir les seves mans nues, sinó que va emprar una pedra com a eina rudimentària, distingint-se així –provisionalment– dels seus congèneres. Tot avenç ha començat sempre per un individu o un grup que ha fet, ha pensat, alguna cosa millor que els altres, i per tant que ha sobresortit, ha excel•lit, ha competit.

Parles també, com si fos una mena de prostitució, de “saber alguna cosa concreta per obtenir uns diners a canvi de l’aplicació d’aquesta cosa que sabem fer”. Però és que tot coneixement es pot descriure d’aquesta manera. El cirurgià, com el fuster o el periodista, com tots nosaltres, sabem fer coses concretes amb les quals ens guanyem la vida. No veig que hi hagi per esgarrifar-se. Dius, amb desaprovació, que el “voraç” mercat ha convertit l’educació en una “mercaderia”. Jo pensava que sempre ho havia estat, que tot servei, començant pel més essencial, és una mercaderia, és a dir, un objecte de lliure intercanvi en un sistema on els preus permeten anar ajustant (de manera imperfecta, sí, però no es coneix cap altra des de la prehistòria) l’oferta amb la demanda. Potser per a tu és més noble un llibre o una hora de classe que no pas una capsa de peix obtinguda per un pescador amb el bíblic suor del seu front. No entraré a discutir-ho, però crec que tan digne és una professió com l’altra, tan necessari per a la vida és l’aliment per al cos com l’aliment per a l’ànima. I sospito que no ofendríem a cap pescador del Serrallo si li descobríssim que els seus productes són vulgars mercaderies.

Ho resumeixes tot dient que hi ha una guerra declarada contra el pensament. És característic de l’esquerra pretendre que té el monopoli del pensament i de la cultura, identificar-se amb una espècie d’elit intel•lectual. Quan algú discrepa d’ella, no representa una idea oposada, verdadera o falsa, sinó uns interessos més o menys foscos.

És cert que pensadors tant d’esquerres com de dretes han negat la realitat (la sinceritat, per dir-ho així) del pensament (excepte el seu, és clar!). Marx sostenia que les idees predominants només eren un mitjà de sotmetiment a les mans dels poderosos; Nietzsche el contrari, que les idees (la moral, el cristianisme, el socialisme) en gran part eren la poció que empraven els dèbils per enverinar la consciència dels forts amb sentiments de culpa i remordiment. Tots dos veien només una lluita eterna per al sotmetiment d’uns als altres, amb la diferència de que Marx pensava que la dominació era un mal, i Nietzsche que era un bé.

Opino, modestament, que els dos s’equivocaven greument. No crec en cap lluita de classes, ni de sexes, ni de races com a explicació última de la història. La vida no es resumeix en qui domina suposadament a qui, hi ha més coses i més importants a banda de relacions de poder. Crec, en canvi, en la influència cabdal que tenen les idees (religioses, filosòfiques, polítiques, científiques, tècniques) per si mateixes, més enllà dels interessos circumstancials que les puguin utilitzar. Tant les idees equivocades com les encertades (les que milloren la vida de la gent) són les que acaben movent el món en un sentit o un altre. I és precisament entre aquestes que es dóna la batalla decisiva.

Cordialment,
Carlos