No és cap ximpleria tot el que està passant amb l’educació pública en aquest estat on vivim. I dic estat perquè malgrat les competències autonòmiques és, encara ara, l’estat qui marca les línies mestres i les tendències d’actuació generals en el territori que li és propi. Durant anys hem assistit a un continuat patrocini, amb diners públics, d’escoles privades destinades en la seva majoria a acollir els fills i les filles de les classes altes o de les mitjanes tirant cap a dalt. Les més elitistes preparaven les classes dirigents i les que no ho eren tant preparaven les i els qui els portaven les palanganes. Tot i això, l’escola pública es nodria d’un professorat que, després de lluites molt intenses als vuitanta va aconseguir un nivell de vida adequat al desgast que la professió provoca; i amb això no vull dir que altres oficis, feines o treballs no mereixin retribucions i vacances similars. La pujada de nivell de vida va anar aparellada amb una potenciació del raonament davant de la superstició, de la llum davant de la foscor, del coneixement davant de l’ordre, del saber davant del dogma. No era “l’esperit de l’època” sinó la lluita continuada i en aquest cas efectiva per establir models pedagògics alliberadors davant del profundament autoritari que als Països Catalans sota Espanya heretàvem de la passada dictadura.

Ara tot ha canviat. L’escola pública és posada en dubte dia sí i dia també. L’absoluta majoria de notícies que hi van aparellades són negatives i potencien percepcions personals que es poden tenir però que la realitat, tossuda, desmenteix dia rere dia. Milers i milers de professionals defensen a les seves aules que és mentida que l’escola estigui tan en crisi que calgui enviar els infants amb recursos als capellans i les monges. Això seria entès completament si no hi hagués hagut una reformulació dels graus d’importància que alguns conceptes han pres en els darrers anys. Ja no importa ser bona persona sinó treballador competitiu, ja no importa aprendre en la complexitat que aquesta paraula porta aparellada sinó saber alguna cosa concreta per obtenir uns diners a canvi de l’aplicació d’aquesta cosa que sabem fer, ja no cal aprendre a ser lliure i respectuós amb la resta d’éssers humans sinó triomfar (xafant a qui sigui)... És ben clar que aquests conceptes no són nous però també ho és que la proliferació del seu ús ha vingut dirigida i si voleu imposada amb tota la subtilitat o violència que el context on s’han desenvolupat demanava.

A l'aparador de l'ultraliberalisme de l'Escola de Chicago, a Xile, els ho han dit clar: cal pagar per estudiar. I a Madrid, l’Esperanza Aguirre ja s’atreveix a formular el mateix amb paraules no tan dures com és la realitat del país americà. S’ha acabat l’escola com a anivelladora social, com a espai per al saber i el coneixement. El mercat, voraç com sempre però ara amb la directa posada, s’ha llençat damunt escoles i instituts per treure’n benefici. Res no quedarà que no ens puguin vendre ja que l’educació als seus ulls ha esdevingut també mercaderia. Es tracta de la mateixa lluita de classes de sempre. Ens volen maquinetes dòcils per a les seves cadenes de muntatge fins que no en trobin altres que ho facin més barat i més ràpid. I és segur que ens arribaran a fer creure que cal ser competitius, formar treballadors obedients i, recitant Orwell, flexibles, que s’adeqüin a tot. Ens demanen un cap tou, permeable als seus missatges de domini per convèncer-nos que estem en crisi permanent i ens cal saber tot allò tècnic que calgui, sense pensar si pot ser, sobretot sense pensar. Perquè en el fons aquesta és només una guerra contra el pensament, contra el pensament que ens pot fer lliures o alliberar-nos, o mantenir-nos esclaus feliços. Que ja se sap que amb la llibertat no es pot especular en els mercats de valors i per tant, en el seu món, no serveix per a res... I ara més que mai, “nosaltres no som d'eixe món”.