Recentment s’ha inaugurat un cicle d’activitats sobre la fi de la guerra civil, anomenat “Només en fa 70”. Segons la regidora Rosa Rossell, el seu objectiu és recordar la història perquè fets com aquells no es repeteixen.

A totes les famílies hi ha records de la guerra. El meu pare va viure de ben petit els bombardejos de Barcelona. Una bomba va caure en una fàbrica davant mateix de la casa del carrer Parlament on vivia, i de miracle no hi van morir tots. El meu avi, però, no va tenir sempre tanta sort. Destinat dins les files de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre, morí d’un tret a la Serra de Cavalls el dia de Tots Sants de 1938.

Cap poble pot ignorar la seva història. Ara bé, el record sense l’anàlisi de les causes d’aquells esdeveniments pot acabar sent un mer exercici sentimental, que no acompleixi l’objectiu al qual es referia la regidora de Patrimoni.

De la guerra civil i les seves causes s’han donat, com de tot fet històric, diverses interpretacions. Però hi ha dues bàsicament que han estat les dominants en cada període. Una és la franquista, imposada per la dictadura durant quaranta anys, segons la qual la guerra fou una croada per salvar Espanya; l’altra, difosa àmpliament els últims trenta anys, és la progressista o d’esquerres, que en fa una lectura (no menys èpica) en clau de lluita entre la democràcia i el feixisme.

Hi ha, però, una tercera visió del conflicte, que podem anomenar liberal, i que es contraposa al caràcter ideològic de les dues primeres. Si en el cas de la franquista aquest caràcter és prou evident, la visió autocomplaent dels perdedors continua gaudint, en canvi, d’un prestigi injustificat. La identificació de les principals forces d’esquerra de l’època amb la democràcia no resisteix la freda contemplació dels fets. Prominents dirigents del PSOE i d’altres partits defensaven amb total claredat la dictadura del proletariat, i de fet van fer-ne un assaig l’octubre del 34, aixecant-se contra el govern legítim de la república. Mesos abans de que esclatés la guerra, mentre el país s’anava ensorrant en el caos sota el govern del Front Popular, Josep Pla sentencià:

“Si la democràcia no és més que un mot per a cobrir el sentit dictatorial dels grups d’esquerra, la democràcia serveix per a ben poca cosa.”

Ja iniciat el conflicte, a la zona “roja” es mantingué més o menys precàriament la façana constitucional republicana, sobretot de cara a l’estranger. Però a mesura que el buit de poder produït per l’alçament militar i la revolució anava sent omplert pels comunistes fidels a Stalin –despietats i pragmàtics– es feien més i més clarividents les paraules d’aquell personatge malenconiosament irònic (“liberal incorregible”) que a la gran novel•la de Joan Sales, Incerta glòria, confessava: “Guany qui guany, jo he perdut.”

70 anys són molts o pocs, segons es miri. Però crec que són suficients perquè les visions propagandístiques i oficialistes donin pas per fi al coneixement desapassionat i lliure de prejudicis, que és el que realment pot ajudar a evitar que fets semblants tornin a succeir.