Carlos López Díaz
20-11-2011
Es veia venir: A la tardor, eleccions anticipades. Pocs dies després de que un editorial de El País (mitjà que dóna suport a Rubalcaba) exigís a Zapatero que abandonés el poder “cuanto antes”, el cap del govern s’ha vist obligat a anunciar la data de les legislatives. Això suposa dos mesos de precampanya (setembre i octubre; l’agost no compta), suficients –deuen pensar els estrategs socialistes– per a convèncer a bona part de l’electorat de que el candidat socialista representa un canvi respecte al zapaterisme.
Totes les enquestes indiquen que guanyarà el PP. L’únic, doncs, a que pot aspirar el partit governant és a que la derrota no sigui excessivament estrepitosa. Si el centredreta no obté la majoria absoluta i es veu obligat a pactar amb els nacionalistes catalans, el PSOE encara ho podria presentar com un èxit relatiu, si més no durant els primers dies de negociacions per la investidura. Però de poc li serviria a la llarga, perquè sembla que en els temes bàsics de la política econòmica, hi ha clares coincidències entre el PP i CiU.
El PSOE, doncs, ja pot preparar-se per exercir l’oposició. No es pot dir que la perspectiva sigui tampoc tan dolenta, donades les greus dificultats amb que es trobarà el Partit Popular, agafant un país en fallida, amb cinc milions d’aturats, mig País Basc en mans del braç polític d’ETA i una herència de lleis ideològiques que divideixen a la societat. És impossible que Mariano Rajoy acontenti a tothom, i el socialistes s’aprofitaran del malestar que ells mateixos han causat. Són mestres de la propaganda i l’agitació, com van demostrar en la segona legislatura d’Aznar.
El millor que li podria passar a Espanya seria que el PSOE romangués un llarg període de temps a l’oposició. Això voldria dir que les reformes del govern conservador haurien donat els primers fruits, que les tensions ideològiques i territorials no haurien mobilitzat a la gent. Que la societat, en definitiva, hauria optat pel realisme en lloc de la retòrica buida del progressisme, per l’estabilitat en lloc de les aventures romàntiques dels nacionalismes i per la tolerància en lloc de l’esperit de revenja, tan sovint disfressat de redemptorisme.
Carlos López Díaz - 04/08/2011 - 14:50h
Ambrosio de Spinola
06/08/2011
17:58
En democràcia, un governa i l'altre controla, cert: a la Gran bretanya el partit a la oposició té un Govern a l'ombra que pot fiscalitzar als ministres en les respectives àrees, i posar el dit a la llaga quan cal (de democràcia, els britànics, ens en poden donar bones lliçons). Però en situacions crítiques per a la Nació, l'important és remar en la mateixa direcció, i d'aquí la importància d'un acord de mínims inter et supra partes.
Per cert, que el consens i l'enteniment és franquista deu ser una broma, oi? perquè durant la dictadura l'enteniment amb la oposició brillava per la seva absència, i el consens fins i tot dins del Règim, era com a mínim, punxegut com el Renaixement florentí.
Més responsabilitat i menys consens
05/08/2011
20:49
Això del consens i l'enteniment és franquista.
En democràcia un guanya i governa i l'altre controla.
Supereu-ho.
Qui demanava enteniment i tolerància quan el PSOE establia cordills sanitaris, o quan el Tripartit firmà el Pacte del Tinell?
Qui va demanar el consens amb el PP amb l'Estatut o amb tantes i tantes lleis. Aleshores tot era alegria i progressisme.
De debò el PP ha de consensuar amb els que han deixat la nació feta un drap?
I consensuar què? Més atur? Més deutes?
Ara s'ha d'arreglar el país agradi o no agradi als privilegiats de l'Estat, als paràsits de la res pública o als okupes dels espais comuns.
Ambrosio de Spinola
05/08/2011
18:27
A PNV, menos compadreo amb els assassins per allò de l'arbre i les nous ni voler convertir Euskadi en un Gibraltar vaticanista. A IU, deixar-se de nostàlgies de tiempos pasados mejores (que també té morts a l'armari), ni miradetes tendres als del 15-M per fer-se valer, ni clams estèrils de presa del Palau d'Hivern que sonen demodée. Als Indignats, recordar que dura lex sed lex, i que fora de la democràcia ja existent fa molt de fred. Tot això demanaria pel 21 de novembre, el que els romans anomenaven Salus Publica. Però el vuelo gallináceo té el defecte de donar-li la raó a Ortega: España es la polvareda en el camino después de que un gran pueblo haya pasado al galope.
Tecla
