Els anomenats antisistemes no es troben solament entre els manifestants del 15-M. La ideologia, o potser millor dit la mentalitat antisistema, s’ha popularitzat des de fa anys a un nivell molt ampli. Qualsevol persona que mai cremaria un contenidor, ni trencaria un aparador, que vota a les eleccions, paga els seus impostos i recicla les deixalles orgàniques, en una conversa intranscendent ens alliçonarà amb algunes idees de Noam Chomsky o Naomi Klein, autors que en molts casos ni sabrà que existeixen. Et dirà alguna cosa com que “al món cada cop hi ha més misèria per culpa de multinacionals explotadores que s’enriqueixen amb el treball infantil” o “ens estem carregant el planeta amb aquesta espiral consumista que fa que augmenti el CO2 i la contaminació” o “el terrorisme es degut a l’opressió d’Occident que no deixa altra sortida als joves palestins o iraquians que convertir-se en màrtirs”, etc.

Quan un es troba davant un interlocutor semblant, pot intentar raonar, dient-li que aquestes idees són equivocades, o si més no susceptibles d’una anàlisi crítica. Les dades recullides durant dècades per tota mena d’organismes oficials, començant per la ONU, demostren que al món la pobresa no tendeix a augmentar, sinó tot el contrari, a minvar. Fins ara el continent africà era l’excepció, però hi ha indicis que suggereixen que d’aquí uns anys l’Àfrica subsahariana ens sorprendrà favorablement. Per altra banda l’experiència ens mostra que les situacions laborals del Tercer Món són equiparables a les que existien a països com Espanya fa seixanta o setanta anys. Un pot prohibir als nens d’Indonèsia que cusin sabatilles esportives per quatre xavos, però quina és l’alternativa? Que sobrevisquin remenant entre abocadors? Prostituint-se amb turistes sexuals? No, ens diran els nostres benintencionats antisistemes, el lloc d’aquests nens és l’escola. Molt bé, i qui donarà de menjar a aquest nen i als seus germans petits? Recordeu que érem a Java, no a Mallorca… Si a la segona generació no li cal treballar a edats tan tendres serà gràcies als sacrificis dels pares, no a les campanyes d’ONGès que, sovint, només serveixen per dificultar les inversions que aquests països necessiten.

Arribats a aquest punt, el nostre antisistema, segurament ens acusi de ser insensibles davant de l’explotació infantil, la gana al món, la fusió de l’Antàrtida i el bloqueig de Gaza. No val a dir que nosaltres neguem les premisses mateixes, que es puguin jutjar les condicions laborals de països pobres sense perspectiva històrica, que l’Antàrtida s’estigui fonent (com qüestiona el mateix IPCC) i que a Gaza la dictadura islamista no castigui molt més als palestins que els controls fronterers israelians. El que caracteritza a un antisistema típic, és que no l’afecten la confrontació amb els fets ni els arguments. La qüestió decisiva per a ell és si un mostra ritualment o no la seva sensibilitat davant els patiments que hi ha al món. Tot el que acusi al “sistema” d’aquests patiments, és automàticament una persona de bons sentiments, mentre que qui defensi la propietat privada, el lliure comerç i la seguretat jurídica, és una persona sense escrúpols o sense consciència.

Qui contribueix més a millorar el món? Aquell que còmodament acusa al “sistema” de tots els mals, o qui intenta ser millor persona? Hi ha molta gent que creu que amb bons desitjos, per utòpics que siguin, ja aconsegueix ser el segon.