El company Miquel Villalba ha tingut la delicadesa de transcriure’ns les propostes del moviment 15-M. (“A casa i sota els estels”.) Això és el que jo n’opino, a grans trets:

Privilegis de la classe política: Si als polítics els hi retallem ingressos, beneficis fiscals i pensions, només s’hi dedicaran persones molt acomodades, aquelles que es podrien permetre el luxe durant uns anys de deixar les seves activitats privades, sense gairebé cap compensació. Això no és necessàriament dolent, però cal explicar-ho, no quedar-nos només en la demagògia igualitària-simpàtica.

Contra la desocupació: Repartir el treball significa exactament fer-nos una mica més pobres, en lloc d’intentar produir més riquesa. Potser hi haurà qui sigui tan generós que estarà disposat a aquest sacrifici. Jo personalment, ni de conya. Si treballo més de vuit hores diàries no és per prendre-li a ningú la feina, sinó perquè no tinc cap altra manera de mantenir a la meva família. El mateix dic amb totes aquelles mesures que dificulten la creació de llocs de treball, imposant més condicions a empreses i treballadors, com l’edat de jubilació o les traves a la contractació temporal (sempre serà millor tenir un contracte temporal que no tenir-ne cap).

Dret a la vivenda: Expropiar? S’han tornat definitivament bojos? Quan un país comença amb les expropiacions, a veure qui és el valent que construeix, que inverteix, que produeix. Així només s’afavoreixen els negocis d’una casta aliada amb el poder polític, en grau infinitament superior al que es dóna ara. Perquè avui seran vivendes buides; demà pot ser qualsevol tipus de propietat. Si voleu seguir el model de Veneçuela, vosaltres mateixos, però a molts ens tindreu frontalment en contra.

Serveis públics de qualitat: Augmentar el personal sanitari, educatiu, el transport públic; reduir el preu de les matrícules universitàries: tot això és molt bonic, però ¿qui ho paga? Sí, ja sé que ens diran: els “rics”, que paguin més impostos per sostenir l’Estat del benestar. Això ens duu als següents dos punts, que bàsicament podríem tractar com un de sol.

Control de la banca i fiscalitat: És a dir, elevació d’impostos a l’estalvi, les transaccions financeres i als “rics” (Aquest mot que no falti: genera adhesions fàcils). Com no se’ns havia acudit abans? Ja tenim qui paga la festa. Però en el món real, l’augment de la pressió fiscal té conseqüències comparables a les polítiques expropiatòries. El diner i les inversions fugen, o busquen emparar-se en les xarxes de la corrupció política. Això també passa ara, però en grau molt més brutal en països tipus Argentina. El resultat és prou conegut: Destrucció del teixit empresarial i de les classes mitjanes; afavoriment de les grans corporacions. Exactament el contrari del que les polítiques populistes diuen pretendre!

Llibertats ciutadanes i participació: Això dels referèndums ja m’agrada. Per exemple, em semblaria bé un referèndum sobre la cadena perpètua. O sobre la prohibició del burka en espais públics. També estic a favor de la independència del poder judicial. Però sóc més escèptic amb la reforma de la llei electoral. Ningú impedeix ara a la gent que voti a partits diferents del PP, PSOE o CiU. Si majoritàriament es decanta per aquests és perquè vol. Això, per cert, s’anomena “democràcia”. Canviar les regles del joc perquè els resultats no t’agraden és vàlid, sempre i quan ho sotmetis a votació. Però no serà un exercici ni més ni menys democràtic que els que ja practiquem periòdicament.

Reducció despesa militar: La despesa d’Espanya en defensa és, en proporció al PIB, inferior a la de Síria, Iran o el Marroc. Per què –pregunto– haurien de desarmar-se primer els països democràtics, que mai s’enfronten militarment entre ells, ni fan servir l’exèrcit per reprimir a les seves poblacions?

Els acampats de Madrid, Barcelona o Tarragona protagonitzen una escenificació de velles receptes ultraesquerranes i populistes, edulcorades com sempre amb algunes propostes de regeneració democràtica. Tenen tot el dret de expressar-se, però no m’han demostrat que fins ara el “sistema” els hi ho impedís, ni que per tal motiu necessitin ocupar il•legalment espais públics. Si tan demòcrates són, haurien de començar per respectar les lleis vigents, mentre manifesten el seu legítim desig de reformar-les.