Els set anys del tripartit presidit pel senyor Montilla ens han deixat un deute pressupostari que ens obliga a dolorosos sacrificis. El govern d’Artur Mas ja ha anunciat que ni tan sols la sanitat escaparà a les retallades i reduccions de personal. Això inevitablement comportarà una minva de la qualitat assistencial, que sobretot es percebrà en l’allargament de les temudes llistes d’espera.

La Generalitat té ara una magnífica oportunitat per donar una bona tisorada a tota mena de despeses sempre injustificables, però que en aquests moments són senzillament escandaloses. Per exemple: els canals de TV autonòmics; les delegacions de la Generalitat a l’estranger; les ajudes discriminatòries als immigrants, a les quals no tenim accés els nadius; les subvencions a mitjans de comunicació com l’Ara, El Punt, El Periódico, El Mundo Deportivo o el Diari de Tarragona, per esmentar només alguns; les subvencions a organismes de l’òrbita nacionalista com l’Acadèmia del Cinema Català, el Consorci per la Normalització Lingüística, les escoles de la Catalunya Nord, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques Nacionals, les Seleccions catalanes o l’Òmnium Cultural. I un llarg etcètera. (Veieu aquest post del blog “El cántaro del Aguador” per a més precisions.)

No s’han fet esperar les protestes de personal sanitari, les advertències de sindicats de professors, que ja se les veuen venir, i fins i tot les declaracions crítiques de l’alcalde de Tarragona, del partit de Montilla. Però, sorprenentment (l’adverbi és irònic, com podeu imaginar), aquestes protestes no reclamen més retallades, com les que he posat d’exemple, o d’altres. No, aquesta gent demana que no n’hi hagi, de retallades. És a dir, no els preocupa que l’administració continuï endeutant-se, o potser no pensen d’on surten els diners, encara que ho saben perfectament. Saben que evidentment, l’Estat del benestar no cau del cel, sinó que el financem tots amb els nostres impostos. I que la reducció de l’activitat econòmica ha reduït els ingressos fiscals considerablement. Doncs tot i així, volen que continuem vivint amb les relatives comoditats anteriors como si no passés res. O millor dit, volen que els sacrificis que ja estem fent la majoria de persones i empreses, de grat o per força, a ells no els afectin, per molt que ens diguin que tot rau en una desinteressada preocupació pels usuaris dels serveis públics.

Ha arribat el moment de qüestionar-nos tota una sèrie de coses que fins ara ens havien fet creure que sortien de franc. El “gratis total” ha resultat ser molt més car que altres opcions. La idea de que la qualitat de vida és un dret, i no el resultat del creixement de la riquesa, fruit del treball productiu, es mostra ara en tota la seva inconsistència. Cal que deixem de veure a l’Estat com una espècie de geni de la llàntia meravellosa al que li podem exigir qualsevol desig, com si la festa no la pagués ningú. Ja és hora que aprenguem una de les lliçons d’aquesta crisi. No és l’única, però potser sí la més important, a la llarga.