Fa deu anys que José María Aznar va suprimir la “mili”.

Els socialistes tradicionalment no havien estat a favor d’aquesta mesura. Narcís Serra, quan era ministre de Defensa, digué que el servei militar obligatori era una “conquesta” de la Revolució Francesa.

Ara, no dubten apropiar-se del mèrit. En els actes de celebració del desè aniversari de la derogació, en lloc de convidar a Aznar o a Federico Trillo (ministre de Defensa aleshores) convidaren a Eduardo Serra, l’anterior cap del ministeri. Un home, per cert, molt proper a Felipe González, que l’establishment postfelipista li va imposar a Aznar en la primera legislatura, per tal que els papers del CESID no sortissin a la llum.

Amb aquest estil de memòria selectiva, Zapatero, parlant el mateix dia dels actes d’economia, digué al parlament que sota el seu mandat l’atur havia assolit el nivell més baix de tota la democràcia. Només va oblidar-se de precisar que això fou quan encara no feia ni tres anys que el PP li havia lliurat un país en ferm creixement i que d’ençà del 2007 l’atur no ha deixat d’augmentar, fins tornar a nivells semblants als del felipisme.

Un darrer exemple. Poc dies abans, en un reportatge de TVE es digué que la kale borroka al País Basc havia disminuït un 94 % en els últims 15 anys. El que no van assenyalar –petit detall– és que en temps d’Aznar, el 2003, ja s’havia reduït més del 86 %.

Zapatero i el seu govern, és evident, s’han pres seriosament el seu projecte orwellià de reescriure la història. Comencen explicant-nos que la Segona República fou un règim de conte de fades (i “oblidant” que el PSOE donà suport el 1934 a un cop d’Estat contra ella) i acabaran intentant fer-nos creure que Zapatero lluità contra el franquisme, donà el vot a les dones, creà la sanitat gratuïta, inventà internet aprofitant una tarda que tenia lliure –després de descobrir la penicil•lina– i abolí la “mili”.