Quan escric aquestes ratlles, Gaddafi encara no ha estat derrocat. El vell Butlletí Oficial del Progressisme, és a dir El País, porta una sèrie d’editorials criticant la inacció d’Europa davant dels fets de Líbia. I té tota la raó, però sorprèn ara aquesta actitud d’un mitjà que tradicionalment s’ha oposat a mesures fermes contra règims dictatorials, més enllà de la diplomàcia. Penso en Cuba, Iraq i un llarg etcètera.

Fa 25 anys que els Estats Units bombardejaren Trípoli i Bengasi com a represàlia per les activitats terroristes de Gaddafi, després que les sancions econòmiques no fessin entrar en raó al dictador libi. Resulta molt divertit llegir-se algunes de les coses que es digueren aquells dies.

L’editorial d’El País del 16 d’abril de 1986, amb el to de Pontifex Maximus tan característic d’aquest diari, li dedicava a la intervenció militar de Washington “la más firme y severa de las condenas”, presentant a Ronald Reagan com un xèrif arrogant i més aviat estúpid. Mesos abans, el diari havia criticat fins i tot les sancions econòmiques contra el règim libi, amb l’argument que no servirien de res, i al damunt reforçarien el prestigi de Gaddafi dins del món àrab.

És clar que Reagan era una veritable bèstia negra de l’esquerra, sistemàticament caricaturitzat com un cow-boy ignorant i perillós. (Una columnista, Rosa Montero, el qualificà de “gamberro de la política”.) Curiosament, dit sigui de passada, pocs mesos després del seu mandat, i sota la presidència de qui fóra el seu vicepresident, G. H. W. Bush, caigué el Mur de Berlín. Vés per on, la política del cow-boy estúpid va ser infinitament més eficaç que els mètodes diplomàtics del període de Carter.

Però la diferència fonamental entre la situació actual i aquella no és que aleshores hi era Reagan i ara Obama. El fet decisiu es que avui el dictador libi sembla dèbil. En canvi, el 1986 no ho semblava gens, si més no perquè l’ombra de la URSS encara era allargada. (Fixeu-vos si era allargada, que cinc anys després deixà d’existir.)

O dit d’una altra manera, els progressistes, davant un poder autoritari d’aparença sòlida, manifesten un respecte gairebé reverencial. Troben tota mena de prudents raons per a no tallar relacions diplomàtiques amb règims dictatorials, per mantenir els canals de diàleg i que regni la pau per damunt de tot. I desqualifiquen com a “falcons” bel•licistes o “neocons” a qualsevol que demani més contundència contra les dictadures. Excepte quan és prou evident que aquestes estan acabades. Aleshores sí, es permeten donar a tot déu lliçons d’ètica i de purisme democràtic.

El 2 de març del 2011, l’editorial d’El País es titulava: “Asfixiar a Gadafi”. Bé, com deia una cançó de Bars: “No estàs somiant; mai, mai és tard”.