Periòdicament, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau convoca actes de protesta per la presència de vaixells de guerra al port de la nostra ciutat. Les seves activitats acostumen també a anar dirigides especialment contra Israel, malauradament d’actualitat, promovent el boicot als productes d’aquest país, entre d’altres mesures.

Al món hi ha escampats arreu tota mena de conflictes sagnants, darrera dels quals sempre hi ha com a mínim algun règim tirànic (cal recordar que mai dues democràcies s’han enfrontat militarment entre si des del segle XIX). També operen les més variades organitzacions terroristes, a nivell local i internacional, entre les quals sens dubte la més coneguda és Al-Qaida, ella sola responsable de milers de morts civils a tot el planeta, des de Nova York a Indonèsia.

Doncs bé, en un món així, els autoanomenats pacifistes dirigeixen tota la seva indignació bàsicament cap als Estats Units, Israel i els nostres propi exèrcit i cossos de seguretat. No cal dir-ho, si se’ls hi retreu això, juraran i perjuraran que ells rebutgen tota mena de violència, però el cert és que en les seves declaracions gaire bé mai se sent parlar de la que protagonitzen la majoria d’estats dictatorials i els moviments terroristes. De fet, estic segur de que si algú pretengués mostrar solidaritat –per posar-hi un exemple– amb dissidents cubans en una d’aquestes manifestacions, molts dels assistents l’esbroncarien i l’acusarien de fer-li el joc al “imperialisme”.

Això em dur a preguntar-me si gran part del discurs pacifista i antimilitarista no amaga, dins l’embolcall encisador de la pau (qui pot estar contra la pau?) altra mena de idees, com són l’antiamericanisme i fins i tot l’antioccidentalisme, és a dir, la visió segons la qual el món desenvolupat té la culpa de tots els mals, quan vist amb un mínim de perspectiva –i sense caure en cap idealització, ni negar les imperfeccions que té tota realitat humana– ha produït les societats més pròsperes i lliures de la història.

El problema d’aquesta ideologia, que se’ns ven guarnida amb tan bons sentiments, és que si pel gust malsà d’autoflagel•lar-nos ens neguem a entendre les causes de l’èxit material i cultural d’Occident, l’únic que aconseguim és endarrerir que la resta del món tregui profit de les fórmules que han demostrat funcionar. Si en lloc de veure a Occident com un model a imitar en algunes coses (l’Estat de dret, el lliure mercat, etc), els països més pobres el veuen com un ens opressor i explotador, no fem més que alimentar un ressentiment estèril, que els permet culpar de tot als altres i els eximeix d’esmerçar esforços i inventiva en tractar de prosperar per si mateixos, per molt difícils que puguin ser els començaments.

Concretament, ja seria un gran pas que els pobles deixessin d’escoltar a dirigents com els de Hamàs, que amb discursos d’un odi infinit estan disposats a conduir al martiri a grans i petits, homes i dones, per tal de fer prevaler els seus deliris maximalistes i megalòmans i acabar amb l’únic estat democràtic de l’Orient Mitjà. Quin “diàleg” es pot mantenir amb gent com aquesta?

Reconec que dir tot això no sona gens pacifista. Potser és perquè estem acostumats a identificar pacifisme amb sentir crits i consignes no del tot pacífiques contra només un dels bàndols del conflicte que toqui (Mai “toquen”, ves per on, conflictes on no hi participi un país occidental). Jo en canvi, tot i que sí em considero persona pacífica, declaro rotundament no ser pacifista, és a dir, no crec en la pau a qualsevol preu. Dissortadament, vivim en un món on hi ha molts que no creuen en la pau, i no es deixen convèncer amb diàleg i bones paraules. Ens agradi o no, no tenim més remei que derrotar-los, perquè si ens desarmem unilateralment i moralment, (reprimint-nos de criticar, per exemple, les dissonàncies del islam amb el sistema democràtic, per por de no ser políticament correctes) perdrem la llibertat, i de tota manera tampoc tindrem aquella pau que tant valorem.