En alguna emissora de ràdio he escoltat una falca de la Generalitat que reprodueix el següent diàleg fictici entre un usuari de telefonia i un servei automàtic d’atenció al client –cito de memòria:

–Diga en qué lengua quiere ser atendido.
–Llengua catalana.
–No le hemos entendido; repita alto y claro.
–Llengua catalana!
–Ha elegido: lengua tibetana.

L’objectiu declarat de l’anunci és donar a conèixer amb un toc d’humor la web elteumobil.cat, on s’informa als consumidors dels operadors i aparells de telèfon que preveuen l’opció d’atenció o configuració en català. Fins aquí, sembla que no hi ha massa a dir. Podriem discutir, això sí, si els diners públics s’han de destinar a aquest tipus de campanyes, en lloc de permetre que actuï l’oferta i la demanda, que és el més respectuós amb la llibertat de les persones, i a la llarga també el més efectiu.

Evidentment, com qualsevol pot comprovar fàcilment, hi ha operadors, o empreses en general, que ni tan sols donen l’opció d’escollir el idioma i només s’adrecen al client en castellà. Però el cert és que cada vegada n’hi ha més que permeten ser atès en català sense cap mena d’entrebancs. És natural. L’objectiu de les empreses és satisfer les preferències del públic fins on els sigui rendible. (Si anessin més enllà, serien les Germanetes dels Pobres!) Per tant, si perceben una demanda de català, com de qualsevol altra cosa, el normal és que intentin satisfer-la. I quan no és així no cal obsessionar-se amb trobar sentiments anticatalans on més aviat acostuma a haver-hi un prosaic càlcul econòmic, encertat o no.

Amb això vull dir que la situació imaginada a l’anunci, sota el seu pretext humorístic, tendeix a la manipulació de l’oient o, si ho preferiu, conté una mica de mala llet. Sabem que el diàleg és fictici, sí, però ens empipa igual que quan el dolent de la pel•lícula sembla –encara que sigui momentàniament– sortir-ne guanyant. I aquí els dolents són els castellans, que no ens volen entendre a nosaltres, els catalans.

Aquesta falca publicitària, no cal dir-ho, és una anècdota, i no pretenc donar-li més importància de la que té, que és ben poca. Però la tècnica emprada, en absolut és anecdòtica. Recorda de fet altres campanyes, com aquella que instrumentalitzava sense escrúpols als nens per defensar les seleccions esportives catalanes. Excitar el sentiment de pertinença al grup i de ressentiment als que en són aliens és una estratègia, dissortadament, massa quotidiana a la Catalunya actual. Ni els catalans som els millors del món, ni tampoc tan víctimes desvalgudes com alguns ens volen fer veure –encara que només fos perquè les dues coses alhora semblen un xic contradictòries.

Certament, parlem una llengua minoritària, que en moments determinats ha patit discriminació deliberada i fins i tot persecució directa, però voler assenyalar una mena d’enemics eterns obeeix a uns interessos polítics prou evidents.

Si els catalans volem que el mòbil digui “trucades perdudes” en lloc de “llamadas perdidas”, depèn de cadascú de nosaltres. En lloc de cercar culpables, n’hi ha prou amb no comprar aparells que no permetin aquesta configuració. Els fabricants, que no són pas ximples, aviat detectaran per on va la demanda i no trigaran en adaptar-se al públic –i això quan no s’hi anticipin, cosa gens infreqüent. El mateix passa amb el cinema, l’etiquetatge, etc.

Però si a molta gent li és relativament indiferent la llengua o prefereix fins i tot una altra, com el castellà, què hi farem? ¿Hi ha dret a pressionar a les empreses (de maneres més o menys subtils) per a satisfer les preferències d’una part dels consumidors? Ens diuen que si no es fa així, el català despareixerà. Però això, a banda de ser pura especulació, no veig que justifiqui la intromissió dels polítics en les lliures decisions d’empreses i usuaris.

Tot i ser ben lamentable que una llengua s’extingeixi, si s’arribés a aquesta situació (en un context de llibertats polítiques, s’entén) seria perquè els seus parlants haurien preferit, pels motius que fossin, passar-se a alguna altra. Tan senzill com això. I la gent (sembla mentida que s’hagi de dir!) és lliure d’escollir en quina llengua vol expressar-se i educar als seus fills. El català sobreviurà si, per dir-ho així, s’ho mereix. Personalment, és el que desitjo. Però no crec que, en cas contrari, les imposicions aconsegueixin allò que suposadament pretenen, més aviat poden ser contraproduents. Clar que això a alguns ja els hi està bé, perqué la cultura del greuge necessita òbviament greuges –ni que siguin creats expressament.