El 28-N, qui s’acosti a qualsevol col•legi electoral de la circumscripció de Tarragona es trobarà amb trenta paperetes diferents. Algunes pertanyen a formacions de noms tan expressius com Pirates de Catalunya, Partido de los Pensionistas en Acción o Escons en Blanc. Crec que pot ser interessant fer un ràpid repàs crític del que ens ofereix un nombre tan considerable de candidatures.

Dels partits que avui tenen representació parlamentària poca cosa podrem dir que no s’hagi dit ja. Els que formen el tripartit (PSC, ERC i ICV) s’han dedicat gairebé set anys a redactar i posar en marxa un Estatut que la majoria de catalans no vàrem votar afirmativament, deixant de banda els verdaders problemes de la gent. De la resta (CiU, PP i C’s), els últims no són res sense Albert Rivera, un dels millors oradors del parlament, encara que com a polític està per demostrar que sigui capaç de construir quelcom sòlid. Per tant, la cosa es redueix a escollir entre el suposat vot útil per a CiU i el vot per al PP, que podria ser el verdaderament útil, amb una perspectiva més àmplia que la catalana. Veiem en tot cas les altres candidatures, per si trobem alguna cosa que valgui la pena.

Tenim, com sempre, els partits d’ambdós extrems ideològics, l’extrema esquerra i la ultradreta. Entre la primera hi són el PCPC (Partit Comunista del Poble de Catalunya), Des de Baix, UCE (Unificación Comunista de España) i POSI (Partido Obrero Socialista Internacionalista). Els comunistes tenen sense discussió més moral que l’Alcoyano. Després de la caiguda del mur de Berlín, i sobretot després de la sang vessada pel comunisme al segle passat, que hi hagi qui s’entesti en reivindicar la puresa immaculada d’idees que, per alguna raó, mai no han funcionat enlloc, és un fenomen digne d’estudi.

Als anteriors, personalment afegiria EV-GVE (Els Verds-Grup Verd Europeu), que en el fons no deixen de ser una marca blanca del comunisme: Tant s’hi val si els pretextos per controlar dictatorialment l’economia són econòmics o ecològics.

Més difícilment classificables resulten partits com PUM+J (Por Un Mundo Más Justo) o SAIN (Solidaridad y Autogestión Internacionalista). El primer té un discurs naïf, basat en la idea de que eliminar la pobresa mundial és exclusivament una decisió política. El cert és que, un cop remoguts els obstacles polítics (dictadures, guerres, proteccionisme comercial), no hi ha una altra manera d’acabar amb la pobresa que crear riquesa. Sembla tautològic, però alguns encara creuen en fórmules màgiques redistributives de suma zero. El segon partit és una formació curiosa, amb un llenguatge radicalment anticapitalista, des de posicions cristianes. Les lectures revolucionàries de l’Evangeli no són noves, però no està gens clar que siguin les més compatibles amb el seu esperit, centrat en la salvació de cada individu, no del col•lectiu.

L’extrema dreta tampoc podia faltar. Hi tenim la FE de las JONS i el MSR (Moviment Social Republicà). Dels falangistes no cal dir gran cosa. Deixen clar qui són (com fan els comunistes) i en aquest sentit no hi ha possibilitat d’error. Molt més sinistre resulta el MSR. El seu cap de llista per Tarragona, Juan Antonio Llopart Senent, qualificat pel periodista Joan Cantarero com “un histórico del neonazismo”, fou condemnat l’any passat per un delicte de difusió d’idees genocides.

També es pot incloure dins la ultradreta la PxC, Plataforma Per Catalunya, encara que el seu líder, Josep Anglada, prefereix definir-se com “populista identitari”. Tot i que podem compartir la seva preocupació per l’expansió de l’islam, la seva proposta identitària i antiglobalització ens recorda massa al lepenisme. No hi ha res que detesti més el neofeixisme o el criptofeixisme (pensem en Alain de Benoist, molt citat per Anglada) que el somni d’una sola civilització global, sustentada en els principis universalistes d’Occident. Tampoc li agrada, és ben cert, a Zapatero, que amb la seva “Alianza de Civilizaciones” s’inclina per un relativisme cultural que en el fons comparteix amb la doctrina del “xoc de civilitzacions”, però redecorant-la amb colors pastel, llesta per a servir als babaus occidentals.

Dins encara de l’esquema convencional esquerra-dreta, tenim el Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana, hereu de Manuel Azaña, i el Partit Família i Vida. El primer no aporta res de nou; al contrari, incideix en aquell laïcisme ranci que ja s’encarrega prou de revifar el PSOE, i que contribuí a provocar l’assassinat de milers de religiosos el 1936. El segon representa un conservadorisme centrat en la defensa de les posicions pro vida i la família tradicional.

Tenim també els partits que es defineixen com liberals o de centre. El CDS fundat per Adolfo Suárez (que encara que sembli mentida, continua existint) i un altre de ben nou, ALS, Alternativa Liberal Social. (No confondre amb Alternativa de Govern, de la Montserrat Nebrera, que no presenta cap llista a Tarragona.) Tant Ciutadans com UPyD, separats per qüestions personalistes, s’ubiquen en un espai ideològic més cap al centreesquerra.

Els partits nacionalistes no aporten gaire novetat. Reagrupament Independentista és una escissió d’ERC. Solidaritat Catalana per la Independència, el partit de l’expresident del Barça, Joan Laporta, amb el fitxatge de una actriu porno, sembla encaixar més dins de la categoria de partits “friquis”. (Com la CORI d’Ariel Santamaria, amb la Carmen de Mairena com a segon de llista per Barcelona.)

Però se’ns acaba l’espai i encara hauríem de parlar d’Escons en Blanc, una formació que es compromet a que els seus diputats no ocupin els seus escons al parlament ni cobrin el sou, en senyal de protesta. El problema d’aquesta mena de gestos és que cadascú els pot interpretar a la seva manera, cosa que els converteix fàcilment en prescindibles. Hauríem de parlar també de Pirates de Catalunya, que defensa l’aprofundiment de la democràcia mitjançant la informàtica. En aquesta línea, Democraticaweb assegura que els seus diputats es limitaran a ser els portaveus de les propostes dels votants, en una paradoxal recuperació del mandat imperatiu de les antigues corts estamentals. El Partido de los Pensionistas en Acción afirma defensar els interessos dels pensionistes; no està gens clar que defensi també als pensionistes futurs, amb la seva manca de reflexió econòmica. Un altre advocat d’uns col•lectius concrets és el Partido Gay, Lésbico, Bisexual, Transexual y Heterosexual/Todos Somos Iguales –moc! ¡y también dos huevos duros! Però deixeu-me confessar la meva debilitat pel PACMA-Animalista, Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal. Entre les seves propostes, que els nens deixin de menjar pollastre als menjadors escolars. Com a broma, s’ha de reconèixer que les de la CORI tenen més gràcia.