Els defensors de l’avortament acostumen a plantejar, com arguments favorables a la seva posició, casos extrems com són el de risc per la vida de la mare, malformacions del fetus o embarassos produïts com a conseqüència d’una violació. Però tot seguit fan un salt conceptual ben curiós i es posen a reivindicar l’avortament lliure. Bé, ara li diuen, eufèmicament, llei de terminis, que significa que fins una determinada setmana de gestació (la vintena, la vint-i-quatrena o la que sigui) es pot avortar sense tenir que donar cap motiu o explicació. Tot fa pensar que aquells casos tan dramàtics que ens recordaven acusadorament no són el que realment els preocupa, sinó que els utilitzaven pel seu efecte emocional.

La prova d’això és que si algú es mostra partidari de deixar com està l’actual llei, que despenalitza el delicte d’avortament en els casos indicats, aleshores li diuen que la dita llei ha fracassat, perquè no ha pogut impedir l’existència de clíniques on es practiquen avortaments il•legals. ¡Sorprenent argumentació! O sigui, que com que hi ha qui vulnera la llei, el millor és derogar-la. Per aquesta regla de tres, hauríem de legalitzar l’assassinat, doncs és sabut que tot i la seva prohibició, continuen produïnt-se.

Nogensmenys, l’actual llei té, entre d’altres, un greu defecte, que és el supòsit de dany psíquic per la mare, que permet interpretacions abusivament àmplies, altrament quan el que sabem segur és que el dany psicològic el pateixen les dones que avorten. Però mirin que fàcil seria corregir això: N’hi ha prou amb eliminar el supòsit.

Criticar la ineficàcia de la llei actual per proposar com alternativa una llei de terminis, que permetria destruir milers de vides humanes que ara s’estan salvant, em sembla un grau màxim d’hipocresia.

Arribats a aquest punt, el defensor de l’avortament lliure no té més remei que negar que aquests fetus sacrificats es puguin considerar com a vida humana. Però aleshores, ¿per què s’esforçen en deixar clar que l’avortament ha de ser l’últim recurs, que s’ha de prioritzar l’educació sexual i l’ús d’anticonceptius? Potser és que ni ells mateixos s’ho acaben de creure allò.

Evidentment, no tothom combrega (mai millor dit) amb la concepció religiosa segons la qual la vida humana comença des del mateix moment de la fecundació. No n’estic d’acord amb els qui diuen que no es tracta d’una qüestió de creences, sinó que suposadament la ciència demostra que des del dia u pot parlar-se de vida humana. Aquí s’està jugant amb el doble sentit de la paraula vida, que serveix per a designar un conjunt de fenòmens objectius i a l’hora un concepte valoratiu -i la ciència no entra en valoracions. Però per això mateix, no és menys dogmàtic qui afirma que fins una determinada setmana de gestació no hi ha vida humana. En aquest sentit, més enllà de consideracions morals, em sembla intelectualment més honesta la posició d’aquell que parteix d’un dogma religiós (que per definició no es pretén demostrable) que no la de qui confon vulgars prejudicis ideològics amb tenir una actitut “científica”.

Mantinguem la llei actual, sobre la qual hi ha un grau de consens social suficient, tot i que molts voldríem que fos més restrictiva. No busquem nous motius de guerres ideològiques per a continuar arraconant a una bona part de la societat espanyola. I per damunt de tot, aconseguim que el nombre d’avortaments disminueixi. Si el progrés de la civilització es caracteritza, entre d’altres coses, pel creixent respecte envers la vida, inclosa la dels animals, és un absurd monstruós que es vulgui legalitzar una pràctica ancestral com és l’avortament, en lloc d’intentar superar-la o reduïr-la al màxim, i no diguem ja identificar-la amb el veritable progrés.