L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, ha defensat l’obligació de desobeir a les autoritats quan les seves lleis són contràries a “l’ordre moral”. S’ha basat en el Nou Testament, en el passatge on els apòstols, detinguts i interrogats per les autoritats religioses, proclamaren: “Hem d’obeir Déu abans que als homes”. (Fets, 6, 29. Traducció de Joan F. Mira.)

Pujol es referia a la nova llei de l’avortament, que estableix el “dret” d’acabar amb la vida d’un nonat, dins de les primeres catorze setmanes, sense que sigui necessari cap motiu o justificació. Però el que deixa clar l’arquebisbe és que el principi apostòlic s’aplica a tota mena de llei injusta.

Bàsicament, es poden fer dos tipus de crítiques a la idea de que la obediència a Déu està per sobre de la obediència a les autoritats civils. La primera, és que potser Déu no existeixi i no tindria sentit obeir a un ens imaginari. Abans d’entrar en la segona, permeteu-me que m’ocupi d’aquesta objecció, tot i que necessàriament d’una forma molt sintètica.

Aquests dies, el tema de l’existència de Déu ha tornat a estar d’actualitat amb la polèmica per les declaracions de Stephen Hawking, que en el seu últim llibre sembla refusar que l’univers hagi estat creat per un acte intel•ligent. Ara bé, un altre gran físic, John A. Wheeler (el pare de l’expressió “forat negre”), es va preguntar en el seu dia per què regeixen l’univers “aquestes equacions i no unes altres”. En el fons, es tracta de la vella qüestió: Per què hi ha quelcom i no més aviat res?

Davant aquesta pregunta, avui sembla haver triomfat l’actitud positivista, que senzillament nega que tingui significat. Però aquesta postura aparentment neutre, ben mirada, implica decantar-se per una posició metafísica. Només hi ha dues possibilitats lògiques: O bé l’existència té una raó, una causa, un fonament, digueu-li com vulgueu, encara que potser no sigui mai accessible a la ment humana; o bé no en té cap, és a dir, senzillament l’univers existeix perquè sí, sense causa ni raó. Doncs bé, el positivisme, sota la seva aparença formalista, equival a aquesta segona afirmació substantiva.

Cal assenyalar que el corrent principal del pensament occidental, des dels filòsofs presocràtics fins a Einstein i el mateix Hawking, sempre ha defensat la primera resposta. La idea de que l’univers pugui existir perquè sí, sense cap motiu, és completament aliena al pensament racional. Sostenir-la implicaria que les lleis de la naturalesa són arbitràries i en qualsevol moment podrien quedar en suspens, produïnt-se tota mena de fenòmens absurds, com va descriure coherentment el filòsof ateu Sartre en la seva novel•la “La nàusea”.

Ara bé, la manera com durant segles s’ha expressat aquest racionalisme ha estat la creença en un Déu omniscient, dissenyador de l’univers segons un pla infinitament savi. Podem ser més o menys escèptics envers els atributs personals d’aquest ésser transcendent, però el cert és que el concepte d’una intel•ligència primordial és molt més proper a la nostra tradició racionalista del que certes caricaturitzacions del Déu judeocristià pretenen fer-nos creure, reduïnt-lo a una superstició superada. Encara que s’ha d’admetre que part de la culpa d’aquestes simplificacions barroeres l’han tinguda sovint els propis sacerdots.

Passem a la segona objecció. Aquesta ve a assenyalar-nos un fet indiscutible: Déu, encara que admetéssim la seva existència, ni que fos a tall d’hipòtesi, no es manifesta de manera clara als homes; si més no, no ho fa de manera contrastable. Per tant, afirmar que cal obeir-lo, pot acabar sent una manera enganyosa de dir que hem d’obeir, al cap i a la fi, a uns determinats homes, els quals s’arroguen la facultat de parlar en nom de la divinitat. Aquesta objecció sens dubte és seriosa, i a més, malauradament, plenament actual, amb règims teocràtics i grups terroristes que diuen ser executors de la voluntat divina, tot i que actualment és molt més un problema de la religió islàmica que no de la cristiana.

Però tot reconeixent aquest perill, adonem-nos-en del que suposa afirmar el contrari, que no hi ha cap llei superior a les convencions dels homes. Si reflexionem breument, veurem que aquesta tesi ens deixa tan desprotegits davant els abusos del poder com la primera. Com suggereix Jaume Pujol a les últimes línees del seu full dominical del 19 de setembre, el que fa el Nou Testament és santificar el principi de la llei natural, segons el qual existeix una moral universal que és prèvia a qualsevol ordenament jurídic positiu. O dit d’una altra manera, que els governs, ni que sigui amb el suport popular, no poden fer qualsevol cosa que els hi sembli.

Davant això, la solució d’Occident ha estat característica. Per una banda, ha aconseguit separar l’Estat i l’Església, amb la qual cosa, aquells que diuen parlar en nom de Déu no tenen accés al poder polític com a tals portaveus. I per una altra, ha conformat una sòlida tradició entorn la idea de moral natural, basada en la raó i en el concepte cristià de dignitat irreductible de la persona, que posa límits al poder arbitrari i ha d’inspirar qualsevol constitució que es pretengui liberal i democràtica.

Sempre hi haurà governants que en nom de la democràcia, del laïcisme, del socialisme, o del que sigui, intentaran “flexibilitzar” aquests límits tan incòmodes per a ells, de la mateixa manera que altres ho han fet sota pretextes religiosos. Per això les paraules de l’arquebisbe de Tarragona, siguin quines siguin les nostres creences, no han estat en absolut fora de lloc.