Segons el president Zapatero és clar qui la té: El neoliberalisme de Reagan i Thatcher. Així ho explica un document fet públic poc abans de la presència del cap del govern espanyol a la cimera de Washington.

Abans que res val a dir que la idea segons la qual l’origen de la crisi econòmica que patim es troba als Estats Units és una mitja veritat. Evidentment, hi ha una crisi financera fortíssima que té el seu epicentre a Wall Street i que ens ha afectat amb una contracció del crèdit tal com no es recordava en dècades. Però fixem-nos en una cosa. Perquè la contracció creditícia t’afecti tens que estar endeutat, i Espanya és el país del món desenvolupat més endeutat de tots. I això per què és així? Doncs per la senzilla raó de que la nostra economia és encara molt poc competitiva en relació amb els països del nostre entorn. Conseqüència d’això són els nivells d’atur absolutament anòmals que patim des de fa molt temps, i l’exagerat pes del sector de la construcció, que és el que ha fet de motor de l’economia durant els últims anys, gràcies precisament a l’endeutament de promotors, constructors i famílies.

En resum, Espanya és trobava més exposada que cap altre país industrialitzat a patir els efectes d’una crisi financera mundial, i a l’hora és també un dels països on aquesta està colpejant amb més força. No s’hi val, per tant, passar-li el mort al Bush i menys a Reagan o a la Thatcher, els quals no crec que tinguin cap culpa de la nostra baixa competitivitat.

Aclarit això, responsabilitzar de la crisi financera al liberalisme o al mercat tampoc es correspon amb la realitat dels fets. Una de les causes de la crisi que tothom reconeix (encara que de moment no s’actua en conseqüència) són els tipus d’interès extremament baixos. Doncs bé, com també és de suposar que tothom sap, els tipus d’interès no els fixa el mercat, sinó els bancs centrals, que són un monopoli de l’Estat, vés per on.

I què en direm de les famoses hipoteques subprime? Cal recordar com durant l’administració Clinton se les va afavorir de manera totalment irresponsable des de posicions progressistes, segons les quals denegar-li un prèstec hipotecari a un ciutadà de raça negra, encara que fos clarament insolvent, era “racista”. En conseqüència, es van teixir tota una sèrie de regulacions (sí, hem dit bé: regulacions) per tal que les entitats financeres assumissin uns nivells de risc contraindicats. Després, és clar, les financeres es van desfer com van poder d’aquestes hipoteques amb tota mena de prestidigitacions financeres, en les quals trobem de nou la complicitat dels polítics que no miren més enllà de les properes eleccions, i que en lloc de prendre mesures potser impopulars a curt termini, prefereixen continuar fent grossa la pilota i passar-la als seus successors.

Resumint-ho, la intervenció de la política, que tant reclamen ara des de Sarkozy fins a Santiago Carrillo, no ha faltat en cap moment del procés de gestació de la crisi mundial, i la idea del neoliberalisme salvatge i desregularitzat no és més que un mite. Un mite difós per tots aquells que encara volen més poder decisori del que ja tenen, com si donar-li massa poder a uns senyors que no es juguen els seus diners fos garantia de millor gestió.

I és que els fets, como deia, no es poden negar. Els governs de Reagan, Thatcher i Aznar van coincidir amb èpoques de creixement econòmic i baixades espectaculars de l’atur. En el cas d’Espanya, això va posar les bases perquè d’una vegada s’haguessin pogut encarar amb valentia les reformes que li calen al nostre sistema econòmic, per tal de fer-lo més competitiu. No sabem què haguera passat si hagués continuat governant el Partit Popular, però el cert es que els socialistes, arribats al poder per raons alienes a l’economia, es van dedicar durant tota una legislatura a viure de les rendes dels vuit anys de gestió d’Aznar.

Ara, per a desviar l’atenció del fet de que continuïn sense posar-se en marxa les reformes, més urgents que mai, Zapatero es presenta com l’heroi de la despesa social. Però aquesta no pot sustentar-se indefinidament sense una economia productiva i competitiva. Qui paga la despesa social –si se’m permet recordar una cosa tan elemental- no és Zapatero, sinó tots nosaltres, amb els nostres impostos. I per poder pagar-los necessitem llocs de treball, i empreses que els creïn, no quincalla ideològica, ni fotos a Washington per les quals Zapatero està disposat a donar-li a Sarkozy “tot el que em demanis” (Le Figaro). Endevinin qui es farà càrrec de la factura.