Doncs bé, ja ho he dit. No crec en el canvi climàtic. Crucifiqueu-me, digueu-me “negacionista”, retireu-me la paraula. Però deixeu-me explicar-me.

Evidentment, el clima sempre està canviant, perquè si cada any el temps fos el mateix, no caldrien els meteoròlegs. Però quan parlem de canvi climàtic no ens referim a aquesta trivialitat, sinó a la afirmació segons la qual hi ha una tendència sostinguda a l’escalfament del planeta provocada per l’emissió de CO2 d’origen humà, i que aquest escalfament produirà greus catàstrofes com la pujada del nivell del mar, una major freqüència de fenòmens atmosfèrics destructius, desertització, extincions d’espècies i, indirectament, l’augment de la fam, moviments migratoris massius, epidèmies, guerres i fins i tot –vaig llegir a algun lloc– més règims dictatorials. Vaja, les set plagues bíbliques.

Aquest missatge apocalíptic és el que jo no m’empasso. Per començar, les dades sobre l’augment de la temperatura són extremadament complexes, i per tant fàcilment manipulables pels polítics i activistes. Hi ha milers de medicions dels oceans, del sòl i de les diferents capes atmosfèriques. Un article gens escèptic com és l’entrada “cambio climático” de la Wikipedia (per no anar a buscar fonts molt esotèriques), si bé afirma que la temperatura dels oceans ha augmentat 0,1º entre 1961 i 2003, reconeix “algo de enfriamiento desde 2003 hasta 2007.” [Veure captura de pantalla.] Com sabem que l’escalfament no és propi d’un cicle natural? I si –com afirmen alguns científics– ja haguéssim entrat en una fase de enfredament?

En segon lloc, un petit augment global de la temperatura no implica que s’hagin de fondre els casquets polars. El 90 % del gel del planeta es troba a l’Antàrtida, un continent més gran que Europa, i per molt que els informatius s’entestin en atiar l’alarmisme cada cop que es desprèn algun iceberg, la major part del Pol Sud sembla ser que no s’ha escalfat el més mínim, sinó al contrari. Les coses no estan molt més clares respecte a Groenlàndia. Els informes de l’IPCC especulen amb augments del nivell del mar de pocs centímetres en els pròxims cent anys, per la hipotètica fusió d’una part del seu gel. No sembla prou motiu per anar-se’n a viure lluny de la costa... En quant al suposat augment d’huracans, sequeres, etc, es tracta de fenòmens massa complexos per a establir pautes en funció d’un sol paràmetre.

En tercer lloc, si amb les dades pot haver-hi controvèrsia, no parlem ja de les teories que relacionen l’escalfament amb el CO2 antropogènic. De cop i volta, aquest gas que emeten tots els éssers vius, i que és essencial per a la vegetació, sembla haver-se convertit en el contaminant més perillós del món. Hi ha qui reconeix que tampoc té del tot clar que el CO2 de la indústria (que és un petit percentatge del que produeix la naturalesa) pugui produir un augment catastròfic de la temperatura, però aleshores et diuen que de tota manera, reduir la contaminació sempre està bé... Suposant que sigui contaminació, és clar. El problema dels models d’ordinador és que no tenen en compte factors com per exemple les variacions en la radiació solar, que podrien ser determinants en la història climàtica.

Arribats a aquest punt, molts lectors estaran pensant que qui sóc jo per posar en qüestió el consens científic sobre la matèria. Doncs evidentment no sóc ningú, però hi ha un petit problema: Aquest consens científic no ha existit mai. L’únic que tenim és un ampli consens polític i mediàtic. Que els informatius atribueixin al canvi climàtic global la presència de meduses a les platges és una cosa, i la fundamentació acadèmica d’afirmacions com aquesta és una altra. Tota hipòtesi s’ha de contrastar, independentment de que sembli encaixar dins el marc d’una teoria de moda: així funciona la ciència. I científics que posen en dubte la versió mediàtica del canvi climàtic, n’hi ha molts, encara que no surtin a la tele. Alguns diran que aquests individus estan a sou de les companyies petrolieres. Però quan comencen a aparèixer els arguments ad hòminem, és senyal de que la discussió s’ha sortit de l’àmbit racional.

De tota manera, si voleu parlem dels interessos econòmics en joc. Què me’n dieu de les subvencions a l’estudi del canvi climàtic? Imagineu-vos que sou un biòleg apassionat pels dofins, i que voleu fer un treball de camp sobre aquests mamífers. Podeu titular el vostre projecte d’investigació “Contribució a l’estudi de les poblacions de cetacis a la Mediterrània”, o bé “Conseqüències del canvi climàtic en les poblacions de cetacis a la Mediterrània”. Segur que ja heu endevinat quin títol obtindrà els fons més fàcilment. I no cal que digueu clarament que s’ha reduït el seu nombre per culpa del canvi climàtic, ni que amagueu altres possibles factors. Amb que no ho negueu categòricament a les primeres línees, i sigueu suficientment ambigus a la resta, n’hi ha prou. Es tracta de que, si la premsa se’n fa ressò del vostre treball, els diaris puguin escriure alguna cosa com per exemple: “Els dofins, en perill d’extinció degut al canvi climàtic.”

Però tranquils (això ve a continuació), salvar la Terra és al nostre abast. Només cal que li donem més poder i més diners als polítics, als organismes internacionals, a les organitzacions ecologistes i a les empreses d’energies alternatives. Tots ells absolutament desinteressats, com és prou sabut.