17 de març. Rambla Nova. Un grup de manifestants desfilen duent una pancarta que sentència: “L’educació és un dret, no una mercaderia”. No entraré ara en el debat de la llei d’ensenyament del conseller Maragall. Vull parlar només de la pancarta.

Se m’acut que també podríem dir, per exemple: “L’alimentació és un dret, no una mercaderia”. No és alimentar-se la primera de totes les necessitats humanes? Doncs, com és que la producció i distribució d’aliments no està nacionalitzada, per assegurar l’accés de tothom als aliments? Com podem tolerar que productes tant bàsics com el pa, la llet, la fruita, les verdures, la carn, etc, els produeixin i distribueixin empreses privades, mogudes pel pervers afany de lucre?

La resposta en realitat fa temps que es coneix. Resulta que el fet de que aquests aliments i molts d’altres siguin mercaderies, és a dir, es puguin obtenir en el pervers mercat lliure, és la millor manera que ha inventat la civilització per tal que arribin a la gran majoria de la gent i no es produeixin racionaments, cues, baixa qualitat i tota la sèrie de fenòmens habituals a les economies planificades. Potser, després de tot, les mercaderies no siguin tan monstruoses.

La desconfiança davant el sector privat és una superstició d’origen medieval, com ho és que qualsevol interès sobre el diner és usura (concepció vigent encara als països islàmics), o que els jueus tenen cua (ídem). Senzillament no és cert que només l’educació pública garanteixi l’accés de tothom a la formació.

Després de l’Informe Pisa, les autoritats educatives i el professorat haurien de ser molt més autocrítics, i deixar de banda els prejudicis antimercat. Universalitzar l’educació rebaixant la qualitat té poc mèrit. El ministre Gabilondo ara ens diu que un objectiu importantíssim és escolaritzar als nens de zero a tres anys, com si això fos una gran conquesta social. Ens proposem fites de “democràcia avançada” i adoctrinament en valors pretesament progressistes (més aviat sectaris) i oblidem l’essencial, que la formació és una eina vital per a la competitivitat d’un país, que es necessita un nombre determinat d’enginyers o de químics per cada cent mil habitants, i també un nombre determinat d’humanistes, que assegurin la transmissió de la nostra cultura.

Ens hem de plantejar seriosament, d’una vegada, si volem que el nostre model siguin els Estats Units, el Japó o Finlàndia, amb centres públics o privats regits per criteris meritocràtics i d’excel•lència; o Cuba amb la seva retòrica alfabetitzadora (“los logros sociales de la revolución”) i la seva misèria cultural real. (Llegiu-ne el llibre de Teresa Amat, Castracions, quan parla per exemple de les llibreries de La Habana.) Tota la resta és populisme, al servei del gremialisme d’uns quants funcionaris i estudiants acomodats.