Sis anys després del pitjor atemptat terrorista de la història d’Espanya (193 morts i més de 1.800 ferits), continuem sense conèixer l’autor intel•lectual. La sentència 65/2007 de l’Audiència Nacional evità curosament assegurar que els executors de la massacre estiguessin sota les ordres de Al-Qaeda. De fet, des del primer moment, l’atemptat presentà unes característiques que el diferenciaven d’altres comesos per l’organització terrorista islàmica.

Primer de tot, la data de l’atemptat, tres dies abans d’unes eleccions, a diferència dels atemptats de Nova York, Londres o Indonèsia, on fins i tot les votacions s’havien produït poc abans. En segon lloc, el fet de que els autors materials no s’immolessin ells mateixos dins dels trens, i en canvi es fessin explotar (o això ens han explicat) quan es trobaven assetjats per la policia a Leganés, rivalitzant en dramatisme amb un guió de Hollywood. I en tercer lloc, que aquests autors materials fossin molts d’ells gent del món de l’hampa i confidents de la policia, en lloc d’estudiants o professionals radicalitzats, com fou el cas en l’11-S i el 7-J, entre d’altres.

Si a això afegim les irregularitats comeses en la investigació judicial i policial, la singularitat de l’11-M difícilment es pot passar per alt. Les restes dels trens es van fer desaparèixer als pocs dies dels atemptats, contravenint el protocol habitual en qualsevol investigació, segons el qual tota mena d’objecte material relacionat amb un crim s’ha de conservar durant anys, si és necessari, a l’espera del judici. Això obligà al jutge de l’Audiència Nacional, Gómez Bermúdez, a tornar a realitzar unes proves pericials amb les minses restes que hi quedaven. Proves, al seu torn, que foren durament qüestionades per alguns dels perits que hi participaren. Cal recordar que hi ha un judici en curs, per una querella de l’Asociación de Ayuda a las Víctimas del 11-M, contra el cap dels TEDAX, el comissari Sánchez Manzano, per ocultació de proves, fals testimoni i omissió de la persecució de delictes. I no oblidem, per últim, els dubtes molt seriosos que tenim al voltant d’objectes com la motxilla de Vallecas o la furgoneta Renault Kangoo, que es varen trobar el mateix dia dels fets, segons uns relats plens d’incongruències, tal com ha analitzat l’advocat de l’esmentada associació, José María de Pablo, en un rigorós llibre titulat “La cuarta trama”.

Això no és imaginar conspiracions estranyes per vendre diaris o llibres, o obtenir rèdits polítics. És força versemblant que dins de les forces de seguretat, en aquells dies, podien haver-hi elements propers al PSOE, interessats en afavorir una determinada línea d’investigació, per tal d’influir –amb l’ajuda impagable de la cadena SER– en els resultats de les eleccions. “Hemos gobernado durante trece años y tenemos gente dentro”, li reconegué Zapatero al director d’un diari. Això no significa necessàriament que l’atemptat no pogués ser, malgrat tot, obra del terrorisme islamista, però sí ens suggereix altres possibilitats. Per exemple, que fos un atemptat d’ETA, tal com es va pensar inicialment. O que hi estigués implicat un servei secret estranger, al sud de l’Estret de Gibraltar. O que fos organitzat, encarregat, “teledirigit” o permès (escolliu el verb que preferiu), per algú altre, una X que, mentre no es resolgui, seguirà projectant la seva ombra sobre el sistema democràtic en el qual suposadament vivim.