Al carrer Joana Jugan podeu trobar-hi una d’aquelles pintades entranyables, que un no sap del tot si prendre’s seriosament. Diu lapidàriament: “Capitalistes al GULAG”. Com es sabut, GULAG són les sigles en rus de la Direcció General dels Camps de Treball, és a dir, els camps de concentració de l’URSS on eren confinats tant delinqüents comuns com presos polítics. I capitalista, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és aquella “persona que té capital, especialment la que l’interessa en empreses”.

Així doncs, podem afirmar que l’autor de la pintada defensa, si més no irònicament, que els empresaris, o aquells que tenen invertits diners en empreses, haurien de ser detinguts i condemnats a severes penes. La pregunta que sorgeix automàticament, si seguim el joc, és per quin motiu hauríem de procedir així. És fàcil suposar que l’autor de la pintada considera als empresaris en general com uns explotadors dels treballadors, raó per la qual es mereixerien ser castigats amb la corresponent duresa. Però en aquest cas, sembla no tenir en compte una sèrie de dades.

Primera, que la meitat de les tres milions i mig d’empreses que hi ha a Espanya són empreses sense cap treballador, és a dir, de persones autoocupades. Sembla difícil sostenir que aquests empresaris s’explotin a si mateixos, però encara que fos així, caldria discutir si això és una activitat punible.

Segona, que també aproximadament la meitat dels assalariats treballen en anomenades microempreses, de menys de deu treballadors, és a dir, comerços, tallers, despatxos, etc. Empreses que molt sovint són de tipus familiar, i on els propietaris acostumen a treballar estretament amb els seus empleats.

Tercera, que el total de les empreses de menys de cinquanta empleats donen feina a Espanya fins al 70 % dels treballadors i a Europa a un 60 % (Informe sobre la PYME 2009 del Ministeri d’Indústria).

Per tant, quan parlem d’empresaris... dic d’explotadors, estadísticament ens estem referint, de manera principal, a persones com un serraller, una perruquera, el propietari d’una cadena de fruiteries, etc, que poden tenir vuit o nou treballadors, en alguns casos més, però també menys. Són persones que sovint s’aixequen a les set del matí i que a final de mes tenen problemes per a dormir. Són les que donen feina a la majoria de gent d’aquest país, és a dir, els principals generadors de riquesa, i el seu nivell de vida molts cops no és espectacularment superior. Potser van de vacances a Punta Cana, però molts treballadors també s’ho poden permetre.

Això no vol pas dir que tot siguin flors i violes, que no hi hagi feines mal pagades, empresaris sense escrúpols, etc. Tots en coneixem exemples. Però el cert és que també coneixem exemples de països on no hi ha empresaris, o n’hi ha massa pocs, perquè pateixen impostos confiscatoris, corrupció administrativa, inseguretat jurídica o estan directament perseguits. En aquests indrets el nivell de vida de la població és molt inferior al nostre, perquè la burocràcia, a més de consumir bona part de la riquesa, és completament incapaç de susbtituir la funció de persones que es juguen cada dia els seus diners, es barallen amb els bancs, paguen impostos estatals i municipals, pateixen impagats i contratemps de tota mena, però continuen amb la il•lusió d’aconseguir més benestar per a les seves famílies, finançar a un equip esportiu local, o –tant s’hi val–gastar-s’ho en vicis. La qüestió és que l’únic sistema que ha demostrat funcionar, l’únic que pateix crisis temporals i no una crisi crònica (allí on se’l deixa funcionar mínimament) és el sistema capitalista. Sortosament, sembla que a Zapatero, en aquelles dues famoses tardes d’economia, ja li ho van explicar: Als empresaris no hi ha que dur-los al GULAG, això seria lleig. Només cal putejar-los una mica, per tal de protegir als treballadors. Els que hi quedin, és clar.