Un procediment dialèctic típic de l’esquerra col•lectivista, ja es vulgui dir “llibertària”, ja mostri sense embuts el seu caràcter estatista, consisteix en definir el mercat com una forma d’imposició. Això òbviament és contradictori, perquè el mercat és per definició lliure, no implica coacció. La gent compra i ven, contracta i ofereix els seus serveis o la seva força de treball lliurement. Les limitacions o distorsions d’aquesta llibertat, que existeixen a tot arreu en major o menor grau, podran ser en alguns casos necessàries o podran ser perjudicials, però no són el mercat, sinó tot el contrari, allò que el restringeix, allò que el nega.

Un exemple d’aquesta retòrica contradictòria el trobem en un article de Jordi Martí Font, publicat a TT, i titulat “Pel cinema en català, ara i aquí”, on s’arriba a dir el següent: “El mercat és tan assassí amb el català com ho era l’Estat franquista, almenys en el cinema.”

És a dir, el senyor Martí ens està dient que el fet de que uns empresaris lliurement escullin la llengua dels seus productes o serveis (encertadament o no: són els seus diners), no es pot distingir de l’actuació d’un Estat que prohibeix una llengua o imposa una altra. Però aleshores, quina alternativa ens ofereix aquest “independentista llibertari”, com ell mateix es defineix? Com podrem argumentar contra les coaccions de les dictadures? La resposta ens la dóna ell mateix unes línees más avall, quan afirma que “o hi ha ‘obligació’ a disposar de pel•lícules en la nostra llengua o no hi ha llengua, així de clar”. Efectivament, així de clar: Per molt que la hi posem entre cometes, la obligació és la obligació. I el que defensa el nostre llibertari és la imposició d’una administració, després d’haver criticat al mercat per a dir que és tan coactiu com qualsevol “estatisme intransigent”.

Per si encara quedaven dubtes, més endavant el senyor Martí ens aclareix la seva alternativa: Un Estat propi com el que tenen txecs, noruecs, eslovacs, etc. O sigui, un Estat que apliqui les imposicions que a mi m’agraden, no com l’Estat actual, que en alguns àmbits n’aplica unes diferents o que en altres no n’aplica cap, cosa que pel que es veu li sembla de la mateixa gravetat.

O som llibertaris o som estatistes. Encara no ha aparegut un anarquista col•lectivista que ens expliqui que té de dolent l’Estat si la llibertat individual també és dolenta, en segons quins casos. El que sospito és que la llibertat de la qual es parla molts cops és només la d’un col•lectiu determinat que per a poder satisfer les seves legítimes aspiracions, es creu en el dret de imposar-les, via regulacions, impostos, sancions o el que calgui. Sempre amb l’argument de que està amenaçat, de que és la part feble o més injustament tractada. Quan algú (digue-li classe, nació, grup religiós, raça o tribu) vol fer servir el poder polític al seu favor, no falla, primer sempre ens voldrà fer pena. Potser, ens condeciran, quan Catalunya sigui un país “normal”, ja no caldran aquestes imposicions, i aleshores “tot s’entendrà, tot”, com diuen que afirmà, amb la mirada perduda en l’horitzó, un tal Vladímir Ilitx Uliànov. Que no fou precisament cap llibertari.