L’actual model lingüístic català es basa en dos grans dogmes entrellaçats, que són la normalització i la llengua pròpia. Podriem formular-los de la manera següent:

1) Hi havia un ús normal de la llengua catalana en tots els àmbits, que per determinades circumstàncies històriques s’ha vist alterat, i ara convé restaurar-lo.
2) La llengua pròpia de Catalunya és només el català.

Ambdós dogmes són purament metafísics, en el sentit de que no contenen cap significat contrastable. Què vol dir “normal”? Podem discutir si el català ha estat mai, en alguna edat daurada, i en algun sentit, una llengua normal. Però suposant que hagués estat així, això no ens diu res a propòsit de les raons per haver de restaurar una situació passada. Hauríem també de tornar al llatí vulgar?

I què vol dir llengua pròpia? Si el castellà és la llengua que parla habitualment la meitat de la població de Catalunya, en quin sentit podem dir que no és, juntament amb el català, una llengua pròpia d’aquest territori?

Se’ns dirà que les llengües són una riquesa, com diu la constitució espanyola, mereixedora “d’especial respecte i protecció”. Però fins a quin punt podem arribar per tal de protegir les llengües? Podem passar per damunt de la llibertat individual?

Els nacionalistes acostumen a respondre afirmativament, però curiosament ho fan en nom de la mateixa llibertat. Ens diuen que volen tenir la llibertat de viure en català. Però això és un ús tan trampós de la paraula com si jo digués que vull tenir la llibertat de ser ric, i exigís cobrar però no pagar a ningú. El fet que pogués parlar en català a Catalunya amb tothom, és un desig legítim, el que no és legítim és imposar-ho. Llibertat significa que cada persona pugui fer servir qualsevol llengua, sempre i quan li ho permeti la llibertat del altres de fer el mateix. Podem desitjar que els altres coneguin la meva llengua, però res més; és d’un despotisme maniàtic pretendre que la meva llibertat passa per imposar quelcom a ningú.

Altre cosa és la llengua de l’administració, sigui central, autonòmica o local, on l’absència d’un criteri uniforme tindria efectes caòtics. Però la solució sembla ben senzilla: Allí on hi ha dues llengües oficials, l’administració ha de ser neutral, és a dir, estrictament bilingüe en les senyalitzacions, publicacions, tractes amb els ciutadans, etc. No hi ha cap justificació moral per a que una llengua tingui preferència sobre l’altre.

Això, aplicat al cas concret de l’ensenyament públic, implica que el sistema d’immersió (que totes les asignatures s’imparteixin en una sola de les dues llengües oficials) és arbitrari i injust. O bé hauria d’aplicar-se el bilingüisme estricte (el 50 % d’hores lectives, tant en matèries troncals com en el seu conjunt, en cadascuna de les dues llengües); o bé s’hauria de donar total llibertat als pares d’escollir la llengua vehicular en la qual volen educar als seus fills.

Per a mi la segona opció és la millor, però no rebutjo tampoc la primera. Puc entendre, tot i no compartir-lo, el sentiment dels nacionalistes, els quals temen que la llibertat individual no afavoreixi la preservació del català. El que no estic disposat a empassar-me és que la preservació del català justifiqui, ni requereixi, l’eliminació forçosa del castellà de determinats àmbits. Un sistema bilingüe a l’escola i a l’administració públiques permetria aconseguir el mateix objectiu, sense deixar de respectar a les persones que tenen el castellà com a llengua materna.

En canvi, al sector privat és totalment inadmisible qualsevol regulació lingüística. La gent ha de ser lliure de retolar negocis, etiquetar productes o distribuir pel•lícules en l’idioma que vulgui (català, castellà, anglès o xinès), de la mateixa manera que jo sóc lliure de consumir el que vulgui. No tinc cap dret a queixar-me de que un rerstaurant a Catalunya tingui la carta només en castellà o només en català o fins i tot en una llengua estrangera (no parlo de la llei vigent, sinó del que jo crec que hauria de ser), perquè no estic obligat a entrar-hi. En canvi, estic en el meu dret d’exigir a l’administració, que mantinc amb els meus impostos, que faci servir l’idioma oficial de la meva elecció, o si més no, els dos.

És per això que estic en contra de la nova Llei del Cinema, i que en canvi no veig amb mals ulls l’esborrany del decret sobre la llengua de l’ensenyament proposat pel president galleg, Alberto Núñez Feijóo, tot i que presenta aspectes molt millorables. Però tant de bo s’obrís seriosament aquest debat a Catalunya.