Vegueria de Tarragona o del Camp de Tarragona? Alguns diuen que aquest debat és un poca-soltada, que hi ha assumptes molt més seriosos i urgents que posar-nos ara a discutir de noms. I no els hi falta part de raó. Però el fet és que sempre hi ha qui s’aprofita de la indiferència o l’abstencionisme per a imposar els seus interessos, i després acostuma a ser massa tard per reaccionar.

Els noms, com els símbols, són malgrat tot importants, perquè determinen en bona mesura la nostra percepció de la realitat. La generació dels que ara tenen trenta anys a Catalunya, ha crescut sense veure la bandera espanyola en gairebé cap edifici d’una institució autonòmica o local, ni sentint dir en català, amb rares excepcions, la paraula Espanya, sistemàticament substituïda per la grisa expressió Estat espanyol. El nacionalisme en el poder en les últimes dècades ha tingut molt clar des del principi que li calia dominar el llenguatge per dominar la realitat. Eliminant el substantiu Espanya s’aconsegueix introduir en l’imaginari col•lectiu la idea de que no hi ha tal cosa com una nació espanyola, sinó que es tracta d’una construcció purament política, superposada als verdaders fets nacionals català, basc, galleg, etc.

No és massa difícil adornar-se que la denominació formal Camp de Tarragona serà només una excusa per a que les institucions i mitjans de comunicació de la ciutat veïna de Reus acabin parlant sistemàticament de la Vegueria del Camp, i prou. És a dir, per a eliminar el vell nom d’origen romà, Tarragona, l’antiga Tàrraco, capital d’Hispània.

Fixeu-vos-hi en que “el Camp” té una indefugible connotació rural que sempre li sona més bé al nacionalisme que no la idea de concentració urbana, la qual més aviat afavoreix el cosmopolitisme i el mestissatge. Ens trobem, doncs, davant alguna cosa més transcendent que una picabaralla local, que fins a cert punt pot ser estimulant i tot. Tarragona, a més de ser el nom de la ciutat rival per a molts reusencs, és també el recordatori dels orígens clàssics i cristians d’Espanya, que són també els de Catalunya, i per tant ens demostren els profunds lligams històrics i culturals entre aquesta i la resta de la península.

No sé quina serà la decisió del tripartit respecte a aquest tema. Tampoc tinc clar que la proclamació grandiloqüent de l’alcalde Ballesteros de defensar el nom de Tarragona “per damunt de qualsevol altre cosa” es tradueixi veritablement en oposar-se a la presa de pèl que molts temen. En qualsevol cas, jo mai diré Camp de Tarragona, de la mateixa manera que mai dic Estat espanyol. No m’agraden les perífrasis vergonyants. Prefereixo, senzillament, Tarragona i Espanya.