En un diari de Madrid apareix un reportatge on s’anuncia una sentència del Tribunal Constitucional desfavorable a l’Estatut. Tres dies després, en un gest força melodramàtic, per no dir ridícul, els principals diaris de paper catalans publiquen un editorial conjunt, titulat “La dignitat de Catalunya”. Home, ja posats, podrien haver acordat una edició completa conjunta, amb el mateix sudoku i tot. Així només hauríem de llegir un sol diari, i ens estalviaríem una quantitat considerable de temps.

Més que l’èpica determinació d’un poble, la unanimitat de la premsa catalana expressa el desig de supervivència de les empreses de comunicació tradicionals, connectades a la respiració artificial de les subvencions.

Per molt que dotze diaris afirmin amb exactament les mateixes paraules que la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremp fou “una espessa maniobra”, el fet és que aquest senyor havia estat contractat per una de les parts, i això a tot arreu, en el món civilitzat, és considerat causa més que suficient per recusar un jutge.

I per molt que dotze diaris s’escandalitzin per la falta d’acord entre els dos principals partits polítics per renovar el Constitucional, el veritablement escandalós és que siguin els partits polítics els que es reparteixin el poder judicial per quotes.

És cert que el prestigi del Tribunal Constitucional està erosionat, però això no ve d’ara. Per no remontar-nos més lluny en el passat, pensem simplement en una sentència com la de “los Albertos”, que a qualsevol persona que cregui en la democràcia li ha de repugnar profundament. Però l’argument de que un tribunal no té dret a rebutjar una llei aprovada per dos parlaments i per referèndum, qüestiona l’arrel mateixa de l’Estat de Dret. Si la sentència del TC només és vàlida en cas de conformitat amb l’Estatut, quina necessitat hi ha de que n’emeti cap? Quina necessitat hi ha simplement de que existeixi tal institució? Si allò que el poble manifesta a les urnes, i a través dels seus representants, és l’únic criteri per a determinar la validesa jurídica d’una llei, aleshores difícilment podrem criticar a un Hugo Chávez ni a qualsevol altre cabdill populista.

Anant-hi al fons de la qüestió, l’editorialista afirma que l’Estatut no és més que “la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu”. Catalunya, efectivament, té un govern propi des de fa tres dècades. Però resulta que en un moment donat, la major part de la classe política catalana va decidir que aquest autogovern no era suficient, i que li calien més competències, més recursos i més ostentacions simbòliques. És a dir, més poder.

Per això, molts que voldríem que l’Estat, es digui català, espanyol o europeu, sigui menys poderós, i per tant que els individus siguem més lliures, vàrem votar en contra de l’Estatut. En total, per aquesta o d’altres raons, un 20 % de catalans vàrem votar “no” a l’Estatut, i més de la meitat s’abstingueren. És que aquests catalans són menys dignes que el 36 % del cens que votà a favor? Jo pensava que l’única dignitat per la qual val la pena lluitar és la de les persones, no la dels països. Imaginacions meves.