En el contexte de l’actual crisi econòmica, era previsible que anat-hi més lluny de la gastada xerrameca keynesiana, alguns fins i tot ens voldrien tornar a vendre la moto del marxisme, vint anys després de la caiguda del mur de Berlín. La memòria històrica és tan dèbil –i sobretot selectiva!

El comunisme, a banda, no cal dir-ho, del desastre econòmic que significà, ha estat possiblement la major tragèdia humana de la història. En els anys noranta, un llibre publicat a França per un equip d’historiadors realitzà una estimació global dels morts causats pels règims del “socialisme real” durant el segle XX a tot el món, que s’apropava als cent milions. Això incloïa els executats, els morts per deportacions i els morts de fam per culpa directa de les colectivitzacions salvatges. I no oblidem la responsabilitat compartida d’Stalin en el desencadenament de la segona guerra mundial, després de la firma del pacte amb Hitler.

Que ara ens trobem a algunes parets de Tarragona cartells com els del sindicat CO.BAS, escindit de CC.OO, amb els retrats de Marx i Engels, exigint que “repartim el treball i la riquesa”, com si no haguéssim après res de les lliçons de la història, és una cosa que crida l’atenció. Què sentiríem dir d’algú que posés com a model, per a sortir de la crisi, la política econòmica de Hitler, i culpabilitzés als financers jueus de tots els mals? Amb tota raó, l’acusaríem de demagog totalitari i apologista del genocidi.

En canvi, un es posa l’etiqueta de progressista o d’esquerres, i sembla que tot li està permès. Assistim per enèsim cop, amb una sensació de déjà vu, a la delicada distinció entre les nobles idees i les seves “desafortunades” aplicacions, de manera que sempre podem salvar les primeres, per horroroses que hagin estat les seves conseqüències.

A la pel•lícula “El hundimiento”, que ens narra els últims dies de Hitler al seu búnquer, el moment més esgarrifós és quan el matrimoni Goebbels decideix suicidar-se, enverinant abans, un per un, als seus sis fills, per tal d’evitar-lis –així diuen– el tràngol de viure a “un món sense el nacional-socialisme”. Després de totes les barbaritats i brutalitats provocades per aquella ideologia, ells continuen veient-la com la més noble expressió de l’esperit humà. Pot concebir-se alguna forma d’obcecació més fanàtica?

Doncs no crec exagerar massa quan sostinc que els comunistes pateixen una síndrome igual de refractària a l’experiència. Són incapaços de desfer-se de l’encanteri de certes paraules màgiques sense connexió amb la realitat de les coses, i menyspreen als qui els recordem la grisa vulgaritat dels fets. Com en Francisco Frutos, que poc abans de deixar el seu càrrec al front del PCE, ha titllat de “demagògia” celebrar la caiguda del mur de Berlín, als peus del qual van ser assassinades dues-centes setanta persones quan intentàven fugir a l’Oest. (El seu successor, José Luis Centella, ha declarat que els comunistes no s’han d’avergonyir de res.) Efectivament, què són aquestes minúcies davant ideals tan purs? Socialismo o muerte!