L’11 de setembre, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros pronuncià un discurs dins del qual, a banda de la palla retòrica, digué dues o tres coses dignes de comentari. Només començar, potser involuntàriament, deixà paleses les prioritats de la major part de la classe política catalana, quan enumerà els principals temes del nou curs polític: L’Estatut, el finançament i la crisi econòmica. Per aquest ordre.

Sobre el primer, digué que la constitucionalitat de l’Estatut és qüestionada només per “les resistències atàviques dels sectors més reaccionaris i antiquats de l’Estat espanyol”. Això es suma a les manifestacions que estem sentint aquests dies, no solament de polítics catalans, sinó fins i tot de membres del govern de Madrid, en el sentit de que cap tribunal pot rebutjar el text legal d’un parlament.

Suposant que sigui així, jo em pregunto per a què ens cal un Tribunal Constitucional. Si, pel que sembla, el que acorda un parlament és constitucional per definició, no veig quin sentit té el vist i plau d’un tribunal, sobretot quan els seus membres han estat escollits pels partits polítics. No és que Montesquieu s’hagi mort, com digué Alfonso Guerra, és que la majoria de la gent, m’hi jugo alguna cosa, creu que és una marca de cava.

En quant al finançament, Ballesteros aprofita el context de crisi per a demanar que els ajuntaments es puguin endeutar més, tot lamentant que el tros de pastís dels impostos que els hi toca és massa esquifit. No resulta excessivament sorprenent que l’alcalde socialista tingui com a referent al president Rodríguez Zapatero, embarcat en una política ruïnosa de despesa, endeutament públic i pujades d’impostos. El que encara sí que em sorpren una mica (però tampoc penseu que massa) és la manca de pudor de gran part de la classe política que patim, a Madrid, Barcelona i Tarragona, capaç de demanar-nos als ciutadans un “petit” esforç extra... i alhora pretendre que ells puguin gastar i endeutar-se més!

Ah, en quant a la crisi econòmica, bé, aquí el senyor Ballesteros s’ha lluït, es nota que és el tema que de debò el preocupa. Diu que “quan s’acabi ens ha d’agafar preparats”, i que per això “cal que tinguem les idees clares del que som, del que volem ser i del que podem ser.” Ara, què cal fer per a sortir de la crisi, i quines misterioses “idees” són aquestes a les quals es refereix el nostre alcalde, això no ho especifica. Suposem que en un proper discurs aprofundirà en aquestes qüestions una mica més. Estem expectants.