Una agència del govern britànic ha anunciat la seva intenció d’obligar als fabricants a fer rajoles de xocolata més petites, per “combatre” l’obesitat.

Ara, els amatents buròcrates s’han fixat en la xocolata. Mira que hi arriba a haver varietat de llaminadures llefiscoses, de colors i sabors tan absolutament sintètics com propietats nutritives nul•les. Doncs sembla que el culpable de l’obesitat, la diabetis i no sé quants mals que es tradueixen en milers de morts a l’any, ara és aquell deliciós aliment originari d’Amèrica.

Quan algú de l’administració parla del “combat”o la “lluita” contra quelcom (la pobresa, les drogues, els accidents de trànsit, etc), podem estar segurs de que vol dir el següent: Ningú em pot negar els recursos (diners) que demano per a tan noble causa. I també: Ningú pot discutir les meves imposicions, excepte que es vulgui convertir en còmplice d’un genocidi.

Però sobretot, el missatge implícit en moltes de les regulacions sovint absurdes que surten de les infinites oficines de l’estat és que els ciutadans som bàsicament imbècils. La persona a la que se li acut decretar la reducció de les rajoles de xocolata, com aquella ministra que pretenia que les ampolles de vi duguessin un advertiment dels efectes nocius de l’alcohol, parteix de la premissa de que la gent és massa immadura per fer un consum responsable, i que per tant se l’ha d’obligar, o si més no alliçonar, com si es tractés de canalla.

Potser no faltarà algú tan misàntrop que pensi que, efectivament, la gent és imbècil, i que per desgràcia els dirigents no tenen més remei que actuar en conseqüència. Però fins i tot si donéssim per bona aquesta premissa totalitària, crec que la conclusió seria errònia. Perquè al capdavall, l’intervencionisme gairebé mai aconsegueix plenament allò que diu pretendre, malgrat les habituals mistificacions estadístiques que suposadament li donen la raó. En canvi, la recaptació per sancions i taxes burocràtiques, el cost de les quals s’acaba traslladant als consumidors, tingueu per segur que sempre augmentarà, i sempre li semblarà insuficient al departament de torn.

No sé si la xocolata engreixa tant com diuen, però el que sí que no para d’engreixar, amb pretextes sempre renovats, és l’administració.