Les conseqüències de l’anterior política de “papers per a tots” que aplicà fins fa ben poc el govern socialista, les patim ara mateix, augmentades i agreujades per la crisi econòmica. Per una banda, mentre el dèficit de les administracions públiques continua disparant-se, ens trobem amb un elevat nombre d’estrangers fent cua a la sanitat pública, amb dret a l’educació gratuïta, i rebent en molts casos diferents tipus d’ajudes i prestacions. I per una altra banda, s’ha produït un innegable increment de la delinqüència, sobretot de robatoris amb força als domicilis, que en un percentatge considerable podem atribuïr a individus de determinats països de l’est, sense oblidar els d’origen extracomunitari.

Sé que pel sol fet d’exposar aquests fets, seré acusat de xenòfob i ultradretà. El filòsof Ferran Sáez Mateu s’ha referit a aquest llenguatge de la correcció política imperant, “que dóna la raó pel sol fet d’utilitzar-lo”, amb la feliç expressió de “llenguatge-escut”. Tant se val quins arguments o matisacions poguem emprar, qualsevol plantejament de determinats temes que es surti de les cantarelles rituals serà replicada automàticament amb les prou conegudes desqualificacions de l’ortodòxia progressista (“fatxa”, “neocon”, etc), ofegant-hi la més mínima proposta de debat racional.

Però és precisament l’existència d’aquesta mena de tabús ideològics la que permet a la veritable extrema dreta fer-se amb el seu espai. Quan els problemes s’amaguen sota l’estora, acostumen a podrir-se. I això només beneficia a determinats grups (penso per exemple en Plataforma per Catalunya, dirigida per un antic home de Blas Piñar) que poden disfressar el seu ideari antiliberal, centrant-se en aquelles qüestions que els polítics teòricament més respectables no volen tractar a fons, perquè la seva ambició no va més enllà d’anar cobrant els seus bons sous i les seves dietes, i qui dia passa, any empeny.

S’ha dit freqüentment que els immigrants agafen les feines que els d’aquí no volem fer, i hi ha molt de cert en aquesta afirmació. En la mesura que la immigració ve a cobrir una demanda de força de treball, és un símptoma de dinamisme econòmic, i tots tenim present l’exemple històric del Estats Units, un país engrandit per diferents onades migratòries. Però al mateix temps cal tenir en compte altres factors, que diferencien la situació actual d’experiències passades.

Primer, l’existència d’un Estat del Benestar de prestacions pràcticament universals, amb greus problemes de sostenibilitat, que la immigració descontrolada no fa més que exacerbar. Segon, una legislació penal espanyola de caràcter hipergarantista, que protegeix al delinqüent, en molts casos, més que a la víctima, circumstància que incentiva a organitzacions criminals d’arreu per a establir-se al nostre país. I tercer, la gran difusió d’una ideologia multiculturalista i relativista, que dificulta la integració dels nouvinguts (sobretot els de cultura islàmica) en el nostre sistema de valors (llibertat individual, igualtat de sexes, etc), degut al pànic que produeix ofendre els seus costums.

Una cosa és certa, en qualsevol cas, i és que no podem continuar defugint tots aquests temes, amagant-nos darrera d’aquell “llenguatge-escut” que només serveix a alguns per presumir de ser els més solidaris i progressistes, i per anar retardant indefinidament la recerca de solucions.