Com és sabut, els tarragonins contribuirem “inicialment” (quina por!) amb més de 280.000 euros de les nostres butxaques a finançar una televisió pública local, anomenada TAC 12. La polèmica s’ha desfermat degut a l’adjudicació dels serveis informatius del nou canal a una UTE on hi participa la mateixa empresa que gestiona Canal Reus. Ja podeu imaginar-vos el llibre d’estil d’aquests informatius: Tarragona, capital del Tarragonès… i gràcies. Ara bé, convé no perdre de vista l’essencial, i és que aquest tipus d’aixecaments de camisa serien impensables venint d’un medi veritablement independent. I això implica, com a condició necessària, encara que no suficient, que fos privat. El veritable debat és, per tant, ¿necessitem una altra televisió pública?

Des de l’Ajuntament s’ha volgut donar justificació a l’existència del nou mitjà local com una eina per fomentar “el sentiment de pertinença al territori”. Què bonic, oi? Qui pot estar contra quelcom tan entranyable com el sentiment de pertinença al barri, la ciutat, la comarca, el país? És clar que tot depèn de quin territori parlem. Una colla de diables tarragonina ha tingut la fraternal idea de cremar la nit de Sant Joan els ninots d’un toro i una sevillana, en una demostració de que no tots els “sentiments de pertinença” es respecten igual. En el cas que ens ocupa, si parlem del sentiment de pertinença a un territori amb capital a Tarragona, ¿creuen vostès que estarà molt “por la labor” l’empresa del reusenc Buenafuente i companyia?

El sentiment de pertinença no hauria de consistir en mirar-nos el melic com un fi en si mateix, sinó en el resultat natural de que el territori en qüestió doni més satisfaccions a aquells que hi viuen, en els àmbits dels serveis públics i privats, les infraestructures, l’oferta cultural, etc. Un canal de televisió local pot aportar la seva contribució, no ho negaré pas, però com realment ho faria seria sostenint-se sense desviar diners públics d’inversions molt més necessàries, i reflectint realment les preferències del públic, no dels dirigents polítics. En una paraula, si per començar fos privat.

Potser se’ns dirà que un canal de televisió local no és rendible per a la iniciativa privada. Encara que això és fals, perquè sense anar més lluny Canal Reus és actualment privat, si és cert que l’actual sistema de llicències administratives fa que el negoci dels mitjans audiovisuals estigui de fet monopolitzat per aquells que tenen les adequades connexions polítiques. Però això no fa més que confirmar-nos que el principal obstacle per a l’existència de televisions independents de l’administració no és econòmic, sinó que rau en la pròpia administració, que no tolera una veritable llibertat en l’espai radioelèctric.

El resultat de tot això, es veu venir, serà una altra televisió en funcions de corretja transmissora de la propaganda institucional, que és el que els hi agrada lògicament als que manen a les institucions. La resta de ciutadans, per sort, tenim una altra eina força útil, que és el comandament a distància: De moment, no ens deixen escollir quina mena de mitjans volem finançar amb els nostres diners (si és que en volem finançar cap en absolut) però sí ens permeten decidir quins veiem i quins no. És tot un detall.