Hi ha qui no ens acostumarem mai a aquest argot políticament correcte de “els tarragonins i les tarragonines”, “tots i totes”, “juntos y juntas” (Leire Pajín), o aquell antològic “miembros y miembras” de Bibiana Aído. Encara que el tema dóna per força acudits, la qüestió és més seriosa del que sembla, perquè els intents de canviar el llenguatge són només els preparatius d’una pretensió molt més delirant: transformar a l’ésser humà. (Vull dir, els humans i les humanes.)

La ideologia de gènere parteix de la base de que no solament les desigualtats socials entre homes i dones, sinó fins i tot les seves diferències espontànies tenen unes causes històriques i culturals, que cal erradicar. Parlar de diferències biològiques i psicològiques innates és pràcticament tabú, i si la realitat no es comporta com esperem, pitjor per a ella.

Això dur en primer lloc a les lleis anomenades de quotes, que imposen per decret la paritat de sexes en tota una sèrie d’àmbits públics i privats. La discriminació positiva significa ni més ni menys que tractar de forma desigual als persons i a les persones, segons el col•lectiu (sexe, raça, etc) al qual pertanyin. És per tant tot el contrari del que proclamen els seus defensors i defensores, l’abandonament del principi d’igualtat davant la llei.

El realment tràgic és que aquesta aberració ni tan sols beneficia al col•lectiu que diu protegir, perquè fa impossible o molt difícil distingir als individus i a les individues que es troben en determinades posicions per mèrit propi, d’aquells i aquelles que senzillament han tingut la sort de pertànyer al col•lectiu adequat.

El següent pas és que fins i tot les lleis penals discriminin als ciutadans i les ciutadanes segons el sexe, tal com fa la Llei de Violència de Gènere. Però encara es pot anar més lluny.

El que per a mi assoleix un caràcter veritablement sinistre és l’intent de influir en els nens i les nenes, des de les edats més tendres. La recent iniciativa legislativa d’un diputat socialista (document adjunt, pàg. 13) és només un exemple entre d’altres de per on van els trets. Sembla ser que ja ni els infants ni les infantes tenen dret a la innocència, i que se’ls intentarà reprimir els seus impulsos naturals de jugar a lladres i serenos (masclisme intolerable) en el cas dels nens, o de jugar amb nines (heretgia, vull dir sexisme!) en el cas de les nenes.

En el conegut relat de George Orwell, “La revolta dels animals”, una de les fàbules més desenganyades mai escrites sobre el totalitarisme, una egua força presumida anomenada Mollie pregunta a un dels porcs si després de la revolta podrà portar cintes a la crinera. I el porc li respon: “Camarada, aquestes cintes que tant t’agraden, són el símbol de la teva esclavitut. ¿No saps comprendre que la llibertat val més que les cintes?” L’egua no sembla quedar massa convençuda, i de fet, uns capítols després descobrim que la Mollie amaga sota el seu jaç de palla uns quants manyocs de cintes de diferents colors… Em pregunto si el que volen alguns comissaris i comissàries del feminisme no és que aviat les nenes hagin d’amagar avergonyides les joguines de maquillatge o les nines “Barbie”.

Del que no tinc cap mena de dubte és de com acaben sovint els discursos basats en crear un “home nou”: Amb que uns pocs sectaris i sectàries arriben a fer-se prou forts per poder amargar-li la vida a la gran majoria d’homes i dones.