Fa uns dies llegia en el tríptic del seminari “Enyorada Tarragona”, organitzat recentment per l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel i l’Ajuntament de Tarragona, que alguns descendents dels jueus que van viure a la nostra ciutat durant l’Edat Mitjana encara duen el cognom Taragano. Un mínim d’onze víctimes de l’Holocaust s’anomenaven així.

Com es sabut, encara que els jueus van ser, amb diferència, el col•lectiu més castigat pels genocides nazis, també en van ser víctimes gitanos, homosexuals o enemics polítics –reals o imaginaris, tant s’hi val– del nacional-socialisme. Dins d’aquest últim grup podriem incloure els milers d’espanyols que havent fugit del seu país després de la victòria del general Franco, van caure a mans dels alemanys quan aquests van envair França.

Segons el llistat de víctimes que ofereix Montserrat Roig al seu llibre Els catalans als camps nazis, tretze tarragonins haurien mort a Mauthausen, el camp de concentració on van anar a parar la majoria d’espanyols. Al llarg d’aquest mateix llibre també s’esmenten alguns noms de supervivents que naixeren o visqueren a Tarragona.

Un d’aquests supervivents fou Francesc Sentís i Baiget, de qui possiblement la majoria de vostès no hauran sentit parlar mai. Fins fa ben poc, jo tampoc. Però el març passat, degut a l’enterrament d’un familiar, vaig descobrir una làpida al cementiri de Tarragona amb la següent inscripció:

A NOTRE AMI FRANCISCO SENTIS, RECUERDO DEPORTÉS DES CAMPS DE MAUTHAUSEN

Firmat: Ramon Gassó. També figuraven la data de naixement (1913) i la de la mort, el 23 de juliol de 1998.

Encara que inicialment ho vaig atribuïr a la meva particular i oceànica ignorància, em va sobtar que mai hagués sentit res d’aquest Francesc Sentís, que fins fa relativament poc visqué a la nostra ciutat. Una consulta al llibre de la Montserrat Roig (que tot i conèixer-lo, confesso no havia llegit fins llavors) no em va permetre afegir molta més informació al laconisme de la inscripció sepulcral. Tot just la continguda a les dues línees següents: “Els [presoners encarregats] de la cuina també feren un gran paper, com en Francesc Sentís, el qual era al ‘Kommando de les patates’ i hi robava tot el que podia.” Això era tot. Una pinzellada mínima que ens evoca l’atmosfera d’aferrissada lluita per la supervivència que imperava a Mauthausen, però que no ens diu gaire bé res de la persona que duia aquell nom.

Així que vaig provar sort a Internet. No em va costar massa descobrir en un antic document administratiu l’adreça de Francesc Sentís a Tarragona. Com que feia deu anys que era mort, no vaig confiar excessivament en que això em permetés seguir el fil de les meves incipients averiguacions, però aquella mateixa nit, tot just sortir de la feina, em vaig presentar al domicili. Al pis no hi havia ningú. Els veïns amb els quals vaig poder parlar en aquell moment no em van saber dir si era habitat o no, però el fet és que a la bústia encara hi figurava el nom d’en Francesc Sentís i Baiget, junt amb el de qui debia ser la seva dona, Josefina Sebastià Oró, que temps després vaig saber que també havia mort. Vaig tornar-hi al cap d’un dia o dos i vaig deixar una carta dirigida a la família, presentant-me com aficionat a la Història i demanant-lis notícies del seu familiar.

Van passar uns mesos, durant els quals, sense oblidar-me en absolut de l’assumpte, les meves ocupacions no em van permetre fer res més que esperar alguna resposta de la família de Francesc Sentís, si es que existia. Però la resposta no arribava. Ja era gaire bé a punt d’escriure aquest article amb la minsa informació que el lector ha rebut fins ara, declarant-me incompetent per anar més lluny, quan vaig decidir tornar a explorar pel cantó del veïns de l’escala. De nou gràcies a Internet (poderós instrument!) vaig obtenir el telèfon d’un d’ells i vaig trucar-lo. El resultat fou millor del que esperava. La senyora que es posà a l’aparell em donà a conèixer l’existència d’un fill de Francesc Sentís que no vivia a Tarragona. Ella no tenia el seu telèfon, però em facilità el del president de la comunitat, el qual segurament em podria posar en contacte amb aquell descendent. El president de l’escala, a qui vaig trucar immediatament, després d’atendre’m molt correctament, i de rebre l’autorització del propi fill de Francesc Sentís, em trucà aquell mateix matí per a proporcionar-me el seu número de telèfon.

I així fou com vaig poder contactar amb Joan Albert Sentís, l’única persona que em permetria –per fi– omplir aquest buit que s’amagava darrera del que fins llavors era poc més que un nom, el d’aquell supervivent dels camps nazis que morí fa deu anys aparentement oblidat per la ciutat i el país on hi va viure.

Continuarà...