Els governs per naturalesa tendeixen a cercar una societat més dependent d’ells mateixos, i veuen amb desconfiança les iniciatives que apunten al contrari.

Com s’aconsegueix aquesta dependència? Bàsicament hi ha dues vies. Una consisteix en afavorir l’atomització social, és a dir, en intentar dissoldre tot el possible els lligams tradicionals o espontanis entre els individus, tot contraposant-los de manera fal•laç amb la llibertat i les institucions democràtiques. Així s’aconsegueix que l’únic vincle entre els ciutadans sigui gaire bé la seva condició de contribuents o administrats.

L’altra via està molt estretament relacionada amb l’anterior, de manera que de vegades no és fàcil distingir-les. Consisteix en crear o penetrar en associacions o institucions aparentment independents del poder polític, però que de fet són o acaben sent teledirigides i controlades per aquest.

Al final, de totes dues maneres s’aconsegueix el mateix, destruir l’autonomia de la societat civil. Ara bé, el que dispara totes les alarmes, sobretot quan els governants són d’esquerres, és que sorgeixi un moviment espontani nou. A l’esquerra li és fàcil atacar o desprestigiar el que és vell, perquè això sempre es pot justificar en nom del “progrés”. Però quan s’hi enfronta amb una associació novella, es troba momentàniament descol•locada.

Aleshores és quan comencen les maniobres per fer veure, o si més no difondre el dubte, que “darrera” del nou moviment hi ha interessos obscurs, ambicions personals o partidistes (és a dir, que de nou i independent no en té res) i es qüestiona de manera més o menys velada el seu paper en el “joc democràtic”, que pel que sembla, es redueix a votar cada quatre anys, i callar la resta del temps.

Al mateix temps, i per si això no té massa èxit, se la intenta desactivar d’una altra manera, fingint que les reivindicacions del nou moviment sempre han estat les dels mateixos governants, que fins ara no haurien fet altra cosa que treballar amb modesta discreció cercant idèntics objectius. És a dir, es suggereix, amb paraules simpàtiques d’aparent suport (no exemptes de paternalisme) que la iniciativa és supèrflua o redundant, qui sap si destorbadora. I si tot això no dóna resultat, es passa ja, més endavant, al “pla B”, que és intentar l’abordatge directe, aprofitant com sempre l’escletxa de les debilitats humanes.

Potser algun lector estarà pensant en la recent aparició de la plataforma Mou-te per Tarragona, i en algunes reaccions que s’han produït en l’entorn del govern municipal i certs mitjans servicials, que Joan Miquel Carrillo ha resumit admirablement en el seu article “Contraprogramar”. Doncs quina casualitat, jo també pensava el mateix.

Convindrà parar atenció, sobretot aquests primers dies i mesos, per defensar aquesta llavor de independència de la societat civil a Tarragona, que per cert no és cap concepte abstracte, sinó que d’ella depèn que passin els trens per on han de passar, i moltes altres coses.