El PSC, dins de la campaya de les eleccions al parlament europeu, ha presentat uns cartells amb les cares de Berlusconi, Aznar i altres dirigents de dretes, als quals es fa responsables de la crisi econòmica. Els seus companys del PSOE, per la seva banda, han elaborat un vídeo on s’associa a la dreta amb idees integristes, xenòfobes, insolidàries i contràries als homosexuals. (“Homòfob”, dit sigui de passada, em sembla un neologisme mal construït: Literalment vol dir “odi a allò que és igual”.)

L’habilitat de l’esquerra per a plantejar les eleccions en termes de l’eix esquerra-dreta (segons la seva particular concepció del que defensen l’una i l’altra) només és comparable amb l’habilitat de la dreta per a defugir aquest esquema, ni que sigui per a proposar la seva versió del que realment els distingeix. Vet aquí la causa i l’efecte a l’hora de l’abassegadora hegemonia cultural de l’esquerra, que fa que molta gent, tot i les seves opinions objectivament de dretes, se senti ofesa si se la cataloga com a tal. “Ets de dretes i no ho saps”, és el títol d’un llibre de Josep Martí on analitza el fenomen de manera molt amena, i que podria aplicar-se a molts.

El cert és que, mentre la caricatura de la dreta es troba perfectament fixada, i es difon en tots els àmbits, des dels acadèmics fins a les sèries de televisió, la caricatura corresponent de l’esquerra resta en gran part sense desenvolupar. Però el tema està farcit de possibilitats. M’imagino, per exemple, una tanca publicitària on es veiessin les cares d’Hugo Chávez, Raúl Castro, Evo Morales, Kim Jong Il i Rodríguez Zapatero, sota un lema que digués: “Ells són d’esquerres.” I al peu de la imatge, una rèplica contundent com: “Nosaltres, no”.

O bé, un vídeo en el qual es parodiés a un jove practicant el “botellón”, i que responent a una enquesta fictícia sobre les seves preferències polítiques, vingués a dir una cosa per l’estil de: “Jo voto a l’esquerra perquè s’enrotlla a tope amb els joves, reparteix condons, píndoles postcoitals i et deixa passar de curs amb quatre asignatures suspeses... Ei, colegui, no tindràs una pedra per casualitat? Ip!”

Se’ns dirà que això és una caricaturització grollera i malintencionada. Però no ho és pas més que el vídeo esmentat dels socialistes, que presenta a la gent de dretes com una mena de “frikis” odiosos, i fica a una mestressa de casa o a un capellà en el mateix sac que a un brètol d’estètica neonazi.

No hi ha dubte de que la dreta se sent molt més còmoda amb el seu estil moderat. I bé que ho sap l’esquerra, que s’hi troba el camp lliure i no desaprofita el temps. El primer dia de campanya, un bon nombre de fanals del meu barri han aparegut cadascun amb l’efigie –com us deia abans– d’un dels presumptes culpables de la crisi, segons els socialistes: Aznar i Bush són els més coneguts. Després tenim a Berlusconi i a Chirac, que teòricament els reconeix també tothom, però compte; ens podriem sorprendre molt del grau de desconeixement que hi ha dels polítics europeus i fins i tot nacionals, si més no pel que ens diuen les enquestes. A la que et surts de Zapatero o de Letizia, els percentatges d’encert a la pregunta de “coneix vostè al personatge de la foto?” cauen en picat. Per últim, tenim al president de Polònia, Lech Kazynski, del que confesso haver tingut que consultar com s’escriu el seu nom (i no sé si me n’he sortit!). Segur que la gran majoria de la gent es preguntarà que qui és aquest i què hi té a veure amb la crisi. Però no crec pas que sigui casual la seva inclusió. Aquesta tècnica de propaganda em recorda un diàleg, possiblement apòcrif, atribuït a Hitler i al seu ministre de propaganda, Goebbels. Diuen que aquest últim li proposà un dia al dictador nazi:
-Mein Führer, estic pensant en omplir Alemanya d’uns cartells amb la llegenda: “La culpa de tots els mals d’Alemanya la tenen els jueus i els ciclistes.”
-Bé, però per què els ciclistes? –preguntà Hitler.
-Aquesta –respongué Goebbels– és precisament la pregunta que vull que es faci la gent.