Els titulars informatius dels darrers dies s’han centrat en l’escàndol d’alguns parlamentaris britànics que han obtingut guanys de forma immoral gràcies a les giragonces del sistema. El que sembla evident és que el seu sistema, obsolet en alguns aspectes ha permès que els més “espavilats”, o més ben dit, els més fronterers amb “l’enginyeria pre-delictiva”, obviessin la revisió de la seva jerarquia ètica i engreixessin les butxaques amb miserables i maquiavèl•lics “furts” de l’erari públic.

La causa d’aquests fets hem de buscar-la en el sistema normatiu dels habitants de la “Pérfida Albion”. La seva estructura legal, basada en la tradició i en els precedents, determina la totalitat de la seva vida jurídica: A meitat del segle XVIII, quan la democràcia estava ja plenament implantada, es va detectar que els parlamentaris eren senyors còmodament adinerats i que d’aquesta forma ningú que no tingués el vil metall podria ostentar la representació popular. D’aquí que van instituir una remuneració per als seus diputats i, per als que s’havien de traslladar, una llar a la City, prop del centre de treball. Per tant, de forma voluntària, els polítics podien sol•licitar del Parlament una casa per viure a London I, a més a més, els costos de desplaçament.

En ple segle XXI, aquesta normativa “moderna” ha esdevingut anacrònica i inoperativa. Val a dir que la condemna moral dels periodistes ha estat impressionant però ningú s’ha plantejat si, objectivament, els nostres parlamentaris, diputats o regidors, són creditors a la virginal innocència. En aquest sentit el nostre país ha tingut la “genialitat” de dissenyar un sistema que institucionalitza i legitima el malbaratament de cabals públics i la remuneració directa o encoberta dels “supporters” o fidels servidors. Podríem dir, per exemple, que tant les dietes com els desplaçaments són una eina immillorable per a incrementar el sou dels polítics sense que aquest augment els afecti en les seves declaracions fiscals. També podríem incloure en aquesta categoria de “retribucions als favors obtinguts” -totalment legítima- elsc càrrecs de confiança, assessors i altres foteses per l’estil.

De la democràcia britànica podem copiar el seu sentit tolerant, la seva transparència informativa, el seu federalisme modèl•lic i la tradició crítica dels seus ciutadans, sense que aquesta darrera virtud enfosqueixi el seu patriotisme. Abans de “rasgarse las vestiduras” davant el que creiem una “abominable manca de respecte a la democràcia amb el furt legal d’uns desalmats parlamentaris”, recordem aquella dita bíblica que parlava d’un ull, d’una biga i d’una la palla.