L’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, ha fet al•lusió –en el butlletí de “autobombo” de l’Ajuntament del mes d’abril– a la recent crisi de govern municipal. Bé, no l’ha anomenada exactament així, sinó que ha parlat de “redistribució de competències”, o alguna cosa per l’estil, que no tinc ara a mà l’exemplar. Però de manera força significativa, ha justificat aquesta cri... dic redistribució amb una frase a la qual ha volgut donar més transcendència. Ha dit que “el grup està per damunt de les individualitats”. I que el seu partit és el que representa més bé aquests valors de caire grupal, que són els que els ciutadans tarragonins han votat escollint-lo a ell.

El grup per damunt de les individualitats. Sempre m’ha sobtat aquesta expressió. Perquè, si una cosa no té discussió possible és que el grup està format, al capdavall, per individus. Què pretén dir, doncs, qui reivindica la prioritat del grup? Segurament, el que té al cap és alguna idea més o menys precisa de solidaritat, però fixem-nos-hi en que la solidaritat, a qui suposadament ha de beneficiar és –de nou– a uns individus concrets, de carn i ossos. De fet, fora de l’àmbit estrictament familiar, la majoria dels éssers humans ens regim per la llei de l’intercanvi. No acostumem a donar res a canvi de res, i el que procurem és no lesionar els interessos dels altres, per tal que aquests respectin els nostres. No vull pas dir que cadascun dels nostres actes estigui determinat per un càlcul implacable, perquè també en la naturalesa humana hi ha un impuls primari de cercar l’estimació aliena per ella mateixa. Però el que està clar és que ningú es sacrifica (més enllà de les meres paraules) pel “grup” si no creu que això convé, a la curta o a la llarga, als seus interessos.

Això em dur a la conclusió de que tota aquesta retòrica vagament mística que posa l’accent en el grup o el col•lectiu per damunt de l’individu acostuma a ser una forma de maquillatge d’interessos perfectament “individuals”.

De la mateixa manera que penso que qualsevol interès és legítim quan no lesiona els dels altres, crec que són indefugibles les màximes sospites quan aquests interessos es volen amagar, amb al•lusions al “bé comú”, la “sensibilitat social” i allò tan tòpic del “tots hem de remar plegats”. Perquè si un interès és legítim, quina necessitat hi ha d’edulcorar-lo, de pintar-lo amb colors més bonics dels que realment ofereix?

Hi ha polítics que apel•len només a allò que interessa a tots o a alguns de nosaltres. Diuen per exemple que abaixaran els impostos, i després podem comprovar fàcilment si ho acompleixen o no. Però aquests, és clar, són uns ingenus. Els més llestos han descobert fa molt temps una cosa anomenada “progressisme”, que consisteix en contraposar els interessos “egoistes” de l’individu a un fantasmagòric interès del grup, del col•lectiu. La forma més perfeccionada d’aquesta ideologia és allò que l’escriptor Miquel Porta Perales anomena penetrantment “nacionalprogressisme català”. Aquí el grau de virtuosisme a l’hora de mantenir-se al poder assoleix les cotes més altes. Un pot veure (no parlem només de Tarragona) com la gent perd la feina, com els impostos, taxes i sancions –tret d’anuncis cosmètics– no es relaxen gens ni mica, com es retallen drets tan elementals com és l’ús del castellà, etc. És a dir, com els seus interessos es veuen “progressivament” trepitjats, mentre el nombre de funcionaris i alts càrrecs (amb el seu seguici d’amics) no disminueix apreciablement, i a més no se estan de res, ni l’arbitrarietat subvencionadora decau, fora d’algun gest d’ ”austeritat”, de cara a la galeria. Ah, però no critiquis als nostres benvolguts dirigents, que aleshores esdevens un enemic del col•lectiu (ciutat, nació, classe, el que s’escaigui). Com va dir algú (encara que referint-se a Déu), si el “grup” no existís, s’hauria d’inventar.