Estic ben segur de que més d’un, al llegir el títol d’aquest article, s’escandalitzarà, i pensarà alguna cosa així com “ja hi som, l’ultraliberalisme despietat cavalca de nou”.

A mi el que em sembla escandalós és que una llibertat tan bàsica, tan elemental com la de que cadascú pugui decidir quan treballar i quantes hores, pugui ser fiscalitzada per una administració que suposadament és al servei dels ciutadans. No hi ha cap altre argument més decisiu que aquest: La llibertat d’horaris és un dret inalienable, una evidència moral; ningú té dret a fer-te obrir o tancar a una hora determinada, o a impedir-te que tractis de guanyar-te la vida honradament un diumenge o qualsevol altre dia festiu. (Fora d’aquelles activitats que pertorbin el descans.)

Ah, però cal “protegir” (paraula màgica) al petit comerç, ens diuen. O cal protegir als treballadors de jornades extenuants, afegeixen altres.

Potser convingui aclarir que qui escriu aquestes ratlles no és cap fanàtic del treball, i li agrada passar els caps de setmana i les festes amb la seva família, com a tothom. Suposo que als metges, infermers, policies, operaris de certes indústries, cambrers, etc, que fan torns de nit, que treballen per atendre’ns diumenges i fins i tot el dia de Nadal, també preferirien no haver de fer mai torns -i guanyant el mateix, de ser-hi possible. Però bé, si ho fan és perquè segurament hi troben alguna compensació, si més no econòmica. Vaja, tinc entès que a ningú se’l força a ser cambrer, o infermera.

I per què no hauria de ser així amb els dependents de comerç i altres feines? Se’ns dirà que una botiga de delicatessen no és cap servei essencial, però ¿qui decideix els que és essencial del que no ho és? Per què no deixar que sigui la gent la que decideixi quan i què vol comprar?

De fet, a qui verdaderament protegeix la restricció d’horaris comercials és a les grans superfícies, que durant determinades hores pràcticament no tenen competència. I ens perjudica a tots aquells que tenim horaris de treball coincidents amb els de molts comerços o serveis, dels quals ens veiem privats d’accedir-hi.

Se’ns parla del petit botiguer que es trobaria amb el dilema de o bé contractar personal o bé autoexplotar-se dedicant-hi més hores al negoci. Però aquest dilema és fals perquè, per una banda, contractar personal pot ser precisament en molts casos una molt bona idea, una inversió perfectament rendible (i que contribuiria a crear ocupació) i per l’altra, la llibertat d’horaris és això, llibertat: ningú l’obliga a tenir obert a determinades hores, i de fet és molt dubtós que totes les activitats siguin rendibles les 24 hores del dia. Els condicionants biològics i culturals per si sols influirien de manera natural en els horaris, sense la intromissió paternalista dels buròcrates.

¿No es repeteix sempre que el petit comerç és més proper, més humà, etc? Doncs vet aquí algunes armes amb les quals pot competir amb empreses més grans. Sense oblidar-nos d’internet, un veritable espai de llibertat -mentre els nostres benvolguts dirigents no hi acabin ficant les seves urpes.

La llibertat d’horaris no és una demanda de compradors compulsius, sinó la reivindicació d’un dret tan bàsic com el de comprar i vendre sense entrebancs aliens al mutu acord entre les persones (allò que en diem mercat, i que per alguns, incomprensiblement, sembla ser una mena de monstre ferotge). No és gens casual que a més a més, afavoreixi la prosperitat general, és a dir, el consum i per tant la inversió i l’ocupació. Una societat amb llibertat d’horaris comercials és més dinàmica, més rica i per tant genera més benestar. Tothom hi surt guanyant, perquè tots som consumidors. Però entenguem-nos, això no és més que una conseqüència lògica d’allò que és el fonamental: la llibertat en si mateixa. “Llibertat d’horaris per a què?” es pregunten els nostres “protectors”. Doncs senzillament, llibertat per a ser lliures.