No puc amagar la llàgrima, melangiosa i tendra, que, relliscant galta avall, materialitza el sentiment de joia que envaeix el meu cor en assabentar-me del naixement del Senat Tarragoní. Aquesta assemblea de "savis", espill del platònic "govern dels millors", serà una eina important per al futur de la nostra ciutat. Segons el nostre alcalde, el Senat Tarragoní és un consell assessor de “savis”, persones de solvència i prestigi que faran propostes i suggeriments a l’alcaldia en estratègies de ciutat. Res millor que un Senat per a tenir una puntuació superior en la frenètica carrera envers les candidatures del Mediterrani i de la capitalitat cultural. Quina ciutat ens podrà igualar?

Algú podria pensar que aquesta fita és ja, de per sí, incomparable, immillorable: doncs no. No en tenim prou amb la solidesa i sapiència del Senat sinó que, amb l’objectiu d’arribar al cim de l’optimització, es comença a constituir el Consell d’Infants. Desconec si els membres, nens i nenes d’entre 9 i 12 anys, tindran el judici i l’erudició de l’anterior gabinet romà. La tasca serà la de reflexionar, debatre, prendre decisions i elevar al plenari les seves propostes a fi de contribuir a millorar els aspectes de la ciutat que considerin necessaris. Em pregunto si les dietes per a assistència al consell seran “chuches” o bollycaos.

Finalment, ja sense alè i renegant de la meva ingenuïtat, veig que el nostre govern municipal fa un pas més cap a la metròpolis perfecta, un pas dic?: una milla nàutica!: Tarragona tindrà l’any vinent un Sindic de Greuges que reforçarà la proximitat entre l’Ajuntament i la ciutadania. Resto embadalit: el síndic vetllarà pels meus interessos; més encara?

Ah, m’oblidava. D’assessors en tenim més. Fins i tot els funcionaris municipals ens assessoren quan ens guien pels entortolligats camins burocràtics. Ja podem estar cofois de la nostra administració que acuradament ens defensa, ens protegeix, ens supervisa i ens dirigeix. Què més volem!

Dic això perquè l’altre dia una bona amiga em deia que havia escrit reiterades cartes i reclamacions a l’Ajuntament, i també a alguns càrrecs municipals, queixant-se de la brutícia escampada per la part alta, però que no havia obtingut contesta. Bé, ara comprenc que el silenci administratiu rebut per l’amiga té el seu origen en la ignorància que tenim de les rutes burocràtiques escaients a la reclamació ciutadana. Ens fa falta un gestor de ruta, un consultor d’immediatesa ciutadana que ens apropi a la proximitat municipal. Com que sóc un bon amic l’assessoraré suggerint-li la relectura de Kafka, així com l’ús de mascareta de protecció contra riscos biològics en funció del clima i de la quantitat de deixalles que trobi en el casc antic.

Artur Nadal
arturnadal@yahoo.es