El 28 de març passat, la capçalera del circ romà, al final de la Rambla Vella, quedà a les fosques durant una hora, al vespre. No fou degut a cap avaria, sinó que formava part d’un acte internacional de conscienciació (“L’hora del planeta”) amb l’objectiu de demostrar que Tarragona és a l’avantguarda de la lluita contra el canvi climàtic. O alguna cosa així, suposo.

Bé, jo crec que seria molt més interessant, en lloc de mesures d’efectes tan irrellevants com hipotètics sobre el medi ambient, que el nostre terme municipal (carrers, cunetes, zones verdes, descampats) deixés de ser un immens abocador dispers, on van a parar des de la bossa omnipresent de l’OpenCor, fins a la runa de la reforma del pis, passant-hi per les més heterogènies restes de la civilització (?) humana. Sempre em pregunto, davant la desolació visual que ofereixen la majoria de racons del nostre territori (no és un problema solament de Tarragona, òbviament) què en pensaran els visitants d’aquells països on no veus que a ningú se li acudeixi tirar un paperet a terra, no diguem ja una bossa de snacks o una ampolla de plàstic.

Potser se’m replicarà que una cosa no treu l’altra. Però jo crec que sí, perquè a la vida és fonamental tenir clares les prioritats. I sembla com si el gran problema que tinguéssim ara mateix els tarragonins fos el canvi climàtic, i no la merda que ens assetja. No em serveixen jornades de neteja popular del Francolí, teatralitzacions que queden molt bé de cara a la galeria però que no tenen res a veure amb la tasca sistemàtica i constant que caldria. L’educació certament és essencial, però no hi ha res més educatiu que un entorn net, on un sol paper faci mal a la vista. Netegem primer el que s’ha embrutat durant anys i ens podrem estalviar molta campanya publicitària que ho deixa tot igual.

I encara diré una altra cosa. L’estalvi energètic i la reducció de les emissions de CO2, poden dur-se a terme de dues maneres: O bé mitjançant la innovació tecnològica, o bé senzillament reduïnt-ne el consum. Mantenir, per exemple, el pobre enllumenat actual de la nostra ciutat, o fins i tot reduïr-lo, suposaria optar pel segon model, és a dir, donar credibilitat als deliris del creixement zero que defensa l’ecologisme fonamentalista, que aposta fins i tot per una reducció de la població humana actual i el retorn a èpoques preindustrials.

Si això és el que volem, algú haurà d’explicar les implicacions. Algú haurà de dir als més desafavorits, tant a la nostra societat desenvolupada com a les dels països més endarrerits, que la festa del creixement s’ha acabat, que ens hem de resignar cadascú amb la nostra renda actual, o fins i tot a un nivell de vida inferior.

Ara, no seré pas jo qui ho faci, perquè jo no crec en aquest model conservacionista, o millor dit reaccionari. Jo confio en la creativitat dels individus, en la innovació tecnològica i en el creixement de la riquesa, que en les últimes dècades, malgrat crisis i insuficiències de tota mena, ha tret de la misèria a milions d’éssers humans, arreu del món. I a més crec que el progrés és factible sense necessitat d’embrutar ni deteriorar el nostre entorn: Sempre i quan no ens distraguem de la realitat més propera amb excitants pel•lícules apocalíptiques.