La confessió de Jordi Pujol de que ha estat durant anys evadint capitals ha confirmat que embolcallar-se en la senyera pot ser un negoci força lucratiu. Però aquest fet innegable ens pot conduir a dos tipus d’interpretacions massa simplistes.

En primer lloc, és forta la temptació, des de posicions antinacionalistes, de sostenir que el nacionalisme, al cap i a la fi, no era més que una coartada de determinats polítics per enriquir-se personalment. O més concretament, que el procés sobiranista és una fugida cap a endavant, que permetria a la classe dirigent de Catalunya blindar-se jurídicament i política contra acusacions de corrupció.

No nego que hi hagi una bona part de veritat en aquesta tesi, però com a explicació única i exclusiva, no pot ser considerada satisfactòria. L’independentisme dels dirigents polítics no pot reduir-se a motivacions purament crematístiques sense caure en una visió grollerament materialista dels fenómens socials. Hi ha qui entén l’ambició política com un simple desig de viatjar en classe business i de jubilacions daurades a càrrec del contribuent, però aquests privilegis materials són més aviat conseqüències del poder, no el poder mateix.

Ignorar que existeix un instint bàsic de domini i de control és una recepta segura per deixar-se enlluernar per demagogs. Les idees que aquests utilitzen poden ser nacionalistes (“Espanya ens roba”), socialistes o populistes (“els mercats ens roben”), però en qualsevol cas, el seu èxit fonamental consisteix en fer-nos oblidar l’etern perill dictatorial, amagant-lo darrera de preocupacions aparentment més tangibles. Quan els demagogs denuncien a altres polítics per estar sotmesos al poder econòmic, transmeten implícitament el missatge de que el poder polític és en si mateix la innocència pura. I això ens condueix a la segona interpretació simplista.

Dita interpretació consistiria en atribuir els escàndols de corrupció no al nacionalisme específicament, sinó a la “dreta”, entesa com una classe social acostumada a fer i desfer al seu gust. Com en el cas anterior, no podem negar una part de veritat en aquesta explicació sociològica. El que ja sembla força discutible és donar a entendre que el saqueig directe o indirecte de fons públics sigui patrimoni exclusiu d’una classe social.

Només cal recordar l’exemple d’Andalusia, on governa l’esquerra des de l’inici de la democràcia, per veure que l’establiment d’un règim cleptocràtic no és només cosa de foscos poders reaccionaris. Tampoc seria el primer cop que el desencant provocat per un govern corrupte dóna pas a un règim populista que multiplica astronòmicament la corrupció anterior, com va passar tràgicament a Veneçuela, fa quinze anys.

Ser veritablement crítics amb qualsevol poder polític vol dir, sense deixar de denunciar la corrupció, evitar caure en la trampa de pensar que aquest és l’únic mal provinent de la política. Dit més clarament, no podem abaixar la guàrdia davant dels intents de limitar les llibertats mitjançant tècniques plebiscitàries i d’agitació, que divideixen la societat i acaben ferint de mort a l’Estat de Dret. Com pretenen, amb estils diferents, els nacionalistes a Catalunya i els chavistas de Podemos a tota Espanya.