Podem definir el vot útil com aquell que es dóna a un partit que reuneix dues condicions: (1) el votant simpatitza amb la seva ideologia i (2) previsiblement serà el partit més votat, d’entre els que tenen ideologies semblants.

El concepte és que si volem que la ideologia x obtingui la màxima representació, cal no fraccionar el vot donant-lo a partits minoritaris. Però com és lògic, si x la defensa només un sol partit, per molt minoritari que sigui, qualsevol vot que rebi aquest serà “útil”.

L’únic partit de centredreta espanyolista que hi ha a més del Partit Popular, en aquests moments, és el recentment aparegut VOX, presidit pel seu cap de candidatura a les eleccions europees, l’Alejo Vidal-Quadras, i fundat pel Santiago Abascal i en José Antonio Ortega Lara, entre d’altres.

Si no hi ha una gran sorpresa, el PP obtindrà uns resultats electorals molt superiors a la nova formació, per la qual cosa, teòricament, pot reclamar el vot útil, especialment entre els que veiem aquestes eleccions com una anticipació de les properes nacionals.

Però, realment PP i VOX defensen les mateixes idees?

El PP de Mariano Rajoy és avui un partit clarament conservador, en el sentit més literal del terme: vol conservar essencialment (sigui per prudència o per convicció) el sistema socialdemòcrata, amb mesures d’austeritat i pujades d’impostos que facin sostenible un sector públic no massa diferent de l’actual; no ha derogat cap de les lleis de divisió social de Zapatero; no ha intentat ilegalitzar els braços polítics d’ETA, per tal de expulsar-los de les institucions, i considera que l’Estat de les autonomies, tot i els seus problemes, ha estat un èxit que cal seguir defensant.

En canvi, el missatge de VOX té un caràcter renovador. A difererència dels socialdemòcrates (i dels extremismes d’esquerra i de dreta), proposa una forta reducció d’un sector públic format per milers d’organismes burocràtics superflus, que permeti abaixar els impostos i afavorir així la creació de riquesa i d’ocupació; s’ha posicionat a favor del dret a la vida, en contrast amb les significatives declaracions d’importants figures del PP, distanciant-se de la llei de l’avortament del seu propi company de partit, el ministre Gallardón; exigeix una política contundent en contra d’ETA i el seu entorn, i declara, sense mitges tintes, que l’Estat de les autonomies ha estat un fracàs, raó per la qual proposa una reforma constitucional que elimini els disset governs, parlaments i tinglats autonòmics diversos.

Qui cregui que paga la pena conservar, amb petits retocs, el sistema actual, haurà de donar el seu vot al Partit Popular... o al PSOE -especialment si sent alguna mena d’atracció perversa per la nul•litat intel•lectual de la candidata socialista. Però qui pensi que el problema de fons es troba en l’Estat “elefantíac” (segons l’expressió de Vidal-Quadras) i en les autonomies, té per primer cop un partit que sosté el mateix, i que es diu VOX. Aquest serà, en el seu cas, el veritable vot útil.