El darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió ha preguntat als catalans què votaríem en el referèndum independentista previst el 9 de novembre. El resultat és que un 47,1 % respondria Sí a les dues preguntes que es donaren a conèixer el desembre passat; o sigui, és favorable a que Catalunya es separi d’Espanya.

Això no significa que el 52,9 % restant en sigui contrari com un bloc, perquè es divideix entre indecisos, abstencionistes, i els que no volen la independència però sí un estat propi.

Cal assenyalar, de tota manera, que els mitjans, en general, han donat com a partidaris del No la xifra del 19,3 %, que respondria negativament a la primera pregunta, “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”. Però afegint-hi també als que responen afirmativament a la primera, i el contrari a la segona (“Vol que aquest Estat sigui independent?”), els que s’oposen a la separació (amb o sense estat propi) arriben al 27,9 %.

Amb tot, si es realitzés finalment el referèndum, uns resultats com aquests serien interpretats pels independentistes com un triomf aclaparador. I encara més si se’ns presenten els percentatges (com es va fer en el referèndum de l’Estatut) no en relació al cens, sinó als votants. Amb una abstenció com la que preveu l’enquesta (11,1 %), el percentatge de vots favorables al doble Sí seria el 53 % sobre el total dels vots. Xifra fàcilment superior si la participació fos més baixa, cosa molt probable.

Evidentment, el 9 de novembre poden variar les coses, perquè en sis mesos segur que algunes persones canviaran d’opinió. Però el que sembla molt probable és que si el referèndum es produeix, els independentistes ja l’han guanyat, propagandísticament parlant, perquè no els hi cal una majoria favorable del cens, sinó simplement que els partidaris del Sí a la independència siguin més que els vots contraris a l’Estat propi.

Això seria vàlid? La resposta a aquesta pregunta depèn de la nostra concepció de la democràcia. Bàsicament n’hi ha dues: la formalista, segons la qual la democràcia no és més que unes regles de joc amb la finalitat de que les societats s’organitzin de manera lliure i pacífica; i la visió essencialista, o romàntica, segons la qual la democràcia és l’expressió de la voluntat popular, entesa com una espècie d’ànima col•lectiva, emparentada amb allò que els filòsofs germànics anomenaven el Volkgeist.

Des d’un punt de vista formalista, que el criteri decisori sigui el percentatge sobre el cens o sobre els vots emesos, és una qüestió purament convencional, i per tant qualsevol de les dues opcions pot ser vàlida, sempre i quan s’especifiqui prèviament. En canvi, qui defensa una concepció essencialista, en coherència hauria de ser partidari de que el criteri fos sempre la majoria absoluta de la població, la voluntat de la qual es pretén copsar.

La democràcia en sentit formalista, com dic, té com a objectiu últim evitar els conflictes civils i preservar els drets individuals. Per tant, inclou la idea de que no necessàriament convindrà que qualsevol idea es sotmeti al sufragi. Per exemple, no implica la legitimitat d’imposar la llei islàmica a un país, encara que una majoria de la població hi estigués a favor. De manera anàloga es qüestionaria el dret d’autodeterminació, perquè dividir políticament un territori no allunya la possibilitat d’un conflicte civil (més aviat el contrari) ni en teoria té res a veure amb les llibertats individuals.

La retòrica del nacionalisme, no cal dir-ho, és de tipus clarament essencialista, no formalista. Artur Mas es va presentar a les darreres eleccions sota l’eslògan “La voluntat d’un poble”. Totes les declaracions dels dirigents del partits i organitzacions favorables al “procés” confirmen aquesta tendència. Particularment, Oriol Junqueras, cada cop que en té l’ocasió, expressa en to lapidari la seva idea de que la democràcia està per sobre de les lleis (les regles de joc).

Si és així com pensen els independentistes, si realment la seva obsessió és ser el més fidels possible a la voluntat popular, haurien de tenir en compte a tots els catalans, inclosos els que, per les raons que siguin, no aniran a votar. En conseqüència, només haurien de cantar victòria si una majoria absoluta del cens votés a favor de la independència de Catalunya. Malgrat tot, els separatistes fan plans pel “dia després” del referèndum (o unes eleccions plebiscitàries) com si ja el tinguessin guanyat, optimisme revelador de que pensen donar per bona una majoria relativa.

Els problemes de l’essencialisme democràtic són coneguts. En primer lloc és molt fàcil confondre la voluntat popular amb la de qualsevol líder carismàtic. I en segon lloc, sempre que -en nom del poble, la justícia social o el que sigui- s’han menyspreat els formalismes (el parlamentarisme, la separació de poders, els procediments constitucionals, els contractes), les conseqüències han estat conflictes civils, dictadures i altres mals. És molt bonic omplir-se la boca de la paraula democràcia, però segons el que s’entengui per tal cosa, també és molt perillós.