Sempre que veig l’eslògan “Deixa’t dur” a un autobús em pregunto, mig seriosament, si més enllà del joc de paraules emprat per la campanya publicitària de la línia nocturna, no hi tenim aquí un missatge subliminar dirigit a la joventut i als ciutadans en general.

Se sent dir moltes vegades que l’ensenyament té entre els seus objectius cabdals promoure l’esperit crític dels joves, i la majoria dels col•legis així ho manifesten en els seus textos informatius de cara als pares. Això seria certament desitjable. Tot ciutadà hauria de saber valorar críticament els continguts de qualsevol font d’informació, per tal de no ser manipulat –de no deixar-se dur passivament. Els éssers humans som crèduls per naturalesa, ja se sap, però sortosament l’actitud crítica es pot arribar a aprendre.

Dit això, no n’estic gens segur de que a les nostres escoles s’aconsegueixi transmetre aquest sa escepticisme. Freqüentment, allò que passa per ser una formació crítica és una altra mena d’adoctrinament, basat en concepcions com l’ecologisme, el pacifisme o l’igualitarisme. No vull pas dir que el respecte al medi ambient o el rebuig del racisme no calgui ensenyar-los a l’escola, sinó que acompanyant aquests valors s’introdueixen massa sovint idees en absolut innocents sobre la política, l’economia, el multiculturalisme, l’origen de la violència, etc.

És a dir, en lloc de promoure que l’alumne es qüestioni veritablement els llocs comuns i els prejudicis establerts, que cerqui conclusions pròpies amb els coneixements adquirits, se li proporcionen una sèrie de respostes prefabricades i del mateix caràcter edulcorant que els anuncis del “gobierno de España”. En definitiva, uns altres prejudicis nous, santificats amb el segell “progressista”. I això, convé assenyalar-ho, s’esdevé des de molt abans de que s’implantés l’asignatura d’Educació per a la Ciutadania.