Que un grup considerable de gent vagi a casa teva, piqui fortament i amb insistència a la porta, t’anomeni “assassí” en veu alta davant de la teva família i enganxi pels voltants cartells al•lusius a la teva persona, en termes no precisament afectuosos, abans de marxar amenaçant amb tornar, és una forma d’intimidació típicament mafiosa, molt difícil de justificar.

Tot i així, hi ha maneres d’aconseguir-ho. Enumeraré unes quantes.

Una és donar-li a aquella activitat un nom que permeti distingir-la d’altres formes de coacció, i que així la identificació amb aquestes deixi de ser evident. Per exemple, li podríem dir “escrache”, important el terme d’un país políticament modèlic com Argentina.

Una altra manera és presentar com assassinats els casos desgraciats de persones que s’han suïcidat, suposadament, perquè estaven a punt de ser desnonades. I dic suposadament, perquè no és fàcil saber què passa pel cap d’una persona minuts o segons abans de treure’s la vida. És molt trist perdre la vivenda, però el cert és que la majoria de la gent paga, amb més o menys dificultats, les seves hipoteques i els seus lloguers. I si per la raó que sigui deixa de fer-ho, veient-se obligada a buscar una altra llar, no comet cap disbarat.

També ajuda molt parlar de “linxaments mediàtics”, per referir-nos a les crítiques que reben polítics i activistes d’esquerra o antisistema, amb la qual cosa suggerim que pateixen també una forma de violència que ens permet ser comprensius amb la que va en sentit contrari.

No ens oblidem tampoc d’anomenar “retallada de drets socials” a les reduccions de despesa pública. Això escalfa molt els ànims. No hi ha res com l’emotiva expressió “no hi ha dret!” perquè alguns es disposin a trepitjar els drets que calgui.

És important presentar al polítics liberals o conservadors com responsables de tot el dolent que passa, de que la gent perdi la feina, de que no pugui pagar la hipoteca o el lloguer, etc.

I cal barrejar, a més a més, els efectes lamentables de la crisi, així com els casos de corrupció, amb mesures de política econòmica com són les privatitzacions i liberalitzacions (reals o hipotètiques), com si aquestes fossin intrínsecament perverses, encara que puguin posar les bases per tal que l’economia torni a rutllar.

Això sí, no deixeu de condemnar ritualment “tot tipus” de violència, donant a entendre que quan la dreta aplica les seves polítiques, per definició la societat es veu agredida, i està legitimitada per respondre amb la mateixa moneda. Seguint aquestes instruccions, ningú dirà que simpatitzeu amb pràctiques poc democràtiques, sinó que sou uns ciutadans amb profunda consciència social i exquisida sensibilitat progressista.