Tradicionalment, les posicions polítiques s’han representat sobre una línia en la qual unes estan més a la dreta i altres més a l’esquerra. Ja fa anys, el filòsof i economista liberal Friedrich A. Hayek, insatisfet amb aquesta simplificació, va proposar la imatge d’un triangle, per situar en cada vèrtex a conservadors, socialistes i liberals. Desenvolupant aquesta idea s’arriba a l’esquema força intuïtiu del doble eix de coordenades (veure la il•lustració), que divideix el pla en quatre sectors: Liberals-progressistes, liberals-conservadors, estatistes-progressistes i estatistes-conservadors.

Els dos sectors liberals, tant en la vessant progressista com en la conservadora, són avui en dia minoritaris, tot i que no manquen defensors en el pla teòric. La repetida crítica dels estatistes-progressistes contra l’anomenat “pensament únic” neoliberal no amaga el fet de que les polítiques de la majoria de governs són força intervencionistes. El liberalisme econòmic (reducció del pes de l’Estat, privatitzacions, etc.) s’aplica esporàdicament com una medicina amarga, en petites dosis; però tant progressistes com conservadors tendeixen a ser estatistes. Els hi agrada intervenir en les vides de les classes mitjanes (especialment en les seves butxaques) i tenen una excusa gairebé perfecta: La redistribució de la riquesa.

Tant s’hi val si els resultats són inferiors als que s’obtindrien incentivant la solidaritat voluntària (la tan menyspreada “caritat”) i, sobretot, eliminant traves legislatives i fiscals a la creació de riquesa. La qüestió és que els ciutadans estiguin agraïts als polítics que graciosament els concedeixen prestacions i ajudes socials, per tal que d’aquesta manera oblidin la seva corrupció i ineficàcia. I per desgràcia, normalment ho aconsegueixen. Per acabar-ho d’adobar, els que més criden contra aquests mals acostumen a ser els que demanen encara més intervencionisme i més poder per a l’Estat.

Després tenim l’altre eix, el progressista-conservador. Aquí hi ha una situació sociològicament més equilibrada, encara que no es reflecteix als mitjans de comunicació. En aquests, principalment televisions, ràdios i diaris (internet és una altra cosa), predomina el periodista o opinant progressista, que ens alliçona sobre la conveniència de que ens desempalleguem dels últims prejudicis judeocristians que ens puguin quedar (en matèries com l’avortament, l'eutanàsia, etc.) perquè d’aquesta manera tots serem més feliços.

La seva concepció de la felicitat, curiosament, es correspon amb tenir que acceptar les menors responsabilitats possibles. Que m’he quedat embarassada perquè s’ha trencat el condó? Doncs avorto i llestos. Que l’àvia és un vegetal i a l’hospital hi falten llits? Doncs una injecció i un problema menys. El progressista acostuma a acusar al conservador de ficar-se a la vida dels altres, de no deixar que cadascú decideixi el que vol fer, sigui avortar, matar-se o casar-se amb una persona del mateix sexe; i una part dels liberals li compren aquest argument. Però del que potser no s’adonen és que sense responsabilitats i sense valors morals no som més lliures, sinó menys, perquè depenem més de l’Estat i li podem exigir menys als governants.

El diagrama dels dos eixos és molt més ajustat a la realitat que l’esquema unidimensional esquerra-dreta. A més a més, permet infinites matisacions, segons hom es situï més o menys a prop d’un eix o altre, o més o menys a prop del centre. Jo ja m’he ubicat. I vostè, on es troba?