Tant s’ha parlat en aquestes eleccions d’independència, tant s’ha analitzat, després del dia 25, la composició del parlament en funció de la qüestió nacionalista, que ha passat desapercebut un fet. I és que, tot i l’augment de la participació, de la pujada d’ERC, ICV i els tres escons aconseguits per l’esquerra antisistema de la CUP, el parlament continua sent majoritàriament de centredreta. CiU i PP sumen 69 diputats, un més que la majoria absoluta. En total, els vots d’ambdues formacions gairebé no han variat respecte a les eleccions del 2010.

Pel mateix motiu que alguns defensen un pacte de govern o de legislatura entre CiU i ERC, es pot defensar un pacte entre CiU i PP. Si la majoria de catalans han optat pel sobiranisme, també cal reconèixer que la majoria s’han manifestat per les polítiques de centredreta, tot i la impopularitat de les mesures d’austeritat.

És evident que l’Artur Mas s’ho ha posat força difícil. Si pacta amb ERC, aquesta li exigirà un canvi en la política econòmica, quan en aquest aspecte, si deixem de banda la fàcil demagògia de parlar de drets socials sense tenir en compte la freda realitat dels números, hi ha poquíssim marge de maniobra, per no dir cap en absolut. (Quelcom semblant es pot dir en el cas del PSC.) I si vol pactar amb el PP, aquest lògicament li ha de posar com a condició que retiri la seva promesa d’una consulta d’autodeterminació.

Una solució seria que Artur Mas dimitís per deixar via lliure al pacte amb el PP. Això pot semblar una proposta agosarada, tractant-se d’un candidat que, tot i no obtenir els resultats que pretenia, ha guanyat àmpliament les eleccions. Però hi ha dos arguments gens menyspreables a favor d’aquesta possibilitat. El primer és que no seria just exigir al PP, ni tampoc a ERC, que haguessin de renunciar a una sola coma dels seus programes, perquè –a banda de que han millorat els seus resultats respecte al 2010– no són aquests partits els que han anticipat les eleccions. Qui s’ha ficat tot sol en aquest embolic ha estat en Mas. I està clar que s’ha equivocat, perquè ningú convoca unes eleccions per perdre dotze escons.

L’altra raó és que els indicis de corrupció que apunten des de fa molt temps cap a CiU, per dir-ho molt suaument, no es podran continuar ignorant indefinidament. Encara que no tota la responsabilitat recaigui en l’actual president de la federació, la seva dimissió seria un mínim gest de renovació, un exercici d’higiene democràtica sense el qual l’oasi català continuarà semblant més aviat un estany d’aigües tèrboles.

És molt improbable que una proposta com aquesta s’acabi aplicant, però seria el millor pels interessos dels catalans i del conjunt d’Espanya. Qui té la responsabilitat de governar, que sens dubte és CiU, està a temps de canviar de rumb. La “voluntat del poble” ha dit que vol l’èpica, però també ha dit que vol la sensatesa, que el govern treballi perquè torni a haver feina, perquè recuperem el creixement. Cal escollir, perquè és molt més que un accident de l’aritmètica parlamentària el que fa que les dues coses siguin incompatibles.