Aquests dies d’eufòria nacionalista es debat molt sobre el suposat espoli fiscal de Catalunya, sobre quantes llars d’infants es mantindrien amb els diners que Madrid –diuen– ens roba i sobre si la Unió Europea acceptaria un nou Estat amb seu a Barcelona. La majoria, estigui a favor o en contra de la independència, sembla assumir que l’única qüestió a tractar és si la secessió d’Espanya és un bon negoci o no.

Tarragona fou capital d’Hispània fa dos mil anys. Catalunya, com els altres regnes de la península, va participar en la Reconquesta, gràcies a la qual formem part d’Occident, no de l’Islam. Cristòfor Colom tornà a Barcelona després de descobrir el Nou Món. Segles després, molts catalans anaren a Cuba, on alguns s’enriquiren no sempre de manera modèlica. Fins que els Estats Units, al 1898, van deixar ben clar el que entenien quan deien “Amèrica per als americans”. Els espanyols perderen la guerra i entraren en una crisi moral, deixaren d’agradar-se, començaren a qüestionar-se el seu passat. La Reconquesta? Un expansionisme que trencà la idíl•lica convivència de les tres cultures. El Descobriment? Un genocidi que acabà amb el paradís terrenal dels indígenes americans. El Segle d’Or, Velázquez, l’escola de Salamanca? Res, aquí només hi havia hagut Inquisició i superstició.
Ser espanyol ja no era una cosa de la qual hom podia sentir-se orgullós. Així que, per què no ser simplement català o basc? Només calia fer-se un passat convenientment diferenciat.

Quan pensava escribir aquestes ratlles, casualment escoltava a la ràdio el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo. Per les paraules del locutor, vaig assabentar-me de que aquesta obra es va estrenar el 1940, al Palau de la Música Catalana. És clar, els nacionalistes veuran en això la característica imposició cultural franquista. Però si s’hagués estrenat primer a Madrid, aleshores s’explicaria com el menysteniment en que el règim tenia a Catalunya. Passa com quan les parelles entren en crisi, que tot s’interpreta malament, es veu en negatiu. Que ell intenta ser més afectuós? “Tu només em vols pel sexe” –diu ella. Que alguns avions militars realitzen vols rasants? Ni pensar que formen part de les maniobres rutinàries per protegir el territori català d’un hipotètic atac, sinó que es tracta d’accions intimidatòries. Que Catalunya, dins d’Espanya, ha esdevingut més rica que altres regios, i per això els seus ciutadans i les seves empreses paguen més impostos? I ara! Això és que Madrid ens està espoliant. Que Interecomomía TV fa un anunci a favor del cava català, i en contra de boicotejar qualsevol producte espanyol? (Si no s’ho creuen, poden veure el vídeo.) No ens deixem conmoure: Només és un exemple més del centralisme espanyolista i feixista, propi d’aquest mitjà enemic de Catalunya.

I així podem seguir, rebolcant-nos en el ressentiment i el victimisme. Fem tot el possible per ser antipàtics i després ens queixem de que no ens estimen, de que la nostra relació ja no funciona. No valorem tot el temps que portem junts, tots els records que compartim ni el fet innegable de que ens ha anat prou bé junts. Només veiem en l’altre defectes, ni una sola virtut. Moltes parelles es separen per motius trivials. I es miri com es miri, és una pena.