Imagineu-vos que anéssiu a un banc i, en lloc de demanar un crèdit com fa tothom, l’exigíssiu “sense condicions”, assegurant que són els vostres diners. Vaja, pràcticament, com si fos el banc el que us els degués a vosaltres. La paraula que ens acut a la ment és “ridícul”.

Doncs bé, això és el que fa la Generalitat, quan degut a l’ofegament financer que pateix, es veu obligada a demanar més de 5.000 milions d’euros al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). El govern català podrà aixecar la veu tot el que vulgui, podrà adoptar l’aparença de dignitat més histriònica de la que sigui capaç, però per molt que s’exclami, el fet és que el FLA està regulat per un Reial Decret-llei, el qual deixa ben clares les condicions per accedir-hi. Les comunitats autònomes que demanin un crèdit d’aquest fons hauran d’acomplir un pla d’ajust (o modificar els que ja apliquin), informar mensualment al govern central i admetre la seva supervisió, en el cas que aquest ho cregui oportú. En cas d’incompliment o manca de col•laboració, hauran d’acceptar la intervenció directa des de Madrid, amb les mesures “coercitives” que siguin necessàries per a redreçar la comunitat incomplidora, segons la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària.

Catalunya té obligació de complir les lleis, a l’igual que qualsevol altra administració, institució i persona jurídica o física. Per tant, les fanfarronades sobren. Ho sento pels manifestants del pròxim 11 de setembre: Demanar la independència és legítim, però fer-ho després de que l’Estat central ens hagi salvat el cul per cinc mil milions d’euros (es diu ben aviat) és tan graciós com si Espanya sol•licités (millor dit, exigís) un rescat a Europa, i a continuació proclamés la seva separació de la Unió Europea. Doncs aquesta mena de ridícul és el que porta fent Catalunya des de fa trenta anys. Demanar, demanar i demanar (ahir l’Estatut, ara el Pacte Fiscal, demà serà una altra cosa que de moment no se’ns ha acudit), amenaçant sempre amb la independència, com aquell que en una baralla de carrer s’agafa dels companys i fa com si fossin aquests els que el retenen per a no trencar-li la cara a algú.

Si Madrid suposadament “ens roba”, reclamar que ens torni el que és nostre, mentre admetem que ens continuï robant, és la més vergonyosa de les febleses. Amenaçar amb la independència (és a dir, segons aquest visió del món, amenaçar amb que ja no ens deixarem robar més) és afegir a allò vergonyós un component força grotesc. Jo no crec que Madrid ens robi més que Barcelona roba a Tarragona, o Tarragona-centre roba a Sant Pere i Sant Pau. Però si pensés d’una altra manera, intentaria ser més coherent. Ni que fos per estètica.