Porta de l’ambulatori de Sant Pere i Sant Pau, fa pocs dies. Un noi i una noia reparteixen pasquinets de 11,5 X 9 cm, impresos matusserament, on expliquen que no hi ha obligació de pagar l’euro per recepta que ha decretat la Generalitat, els tràmits a seguir per negar-se a fer-ho i les possibles conseqüències. L’argumentació per afirmar que no existeix la tal obligació és, si més no, pintoresca. La farmàcia no és l’Agència Tributària; qui ho havia de dir! De la qual cosa es deduiria que tampoc hi ha obligació de pagar l’IVA a cap establiment comercial, perquè ni bars, ni perruqueries, ni llibreries, ni tallers són, que jo sàpiga, l’Agència Tributària. Però el més curiós és que ens avisin de la possible sanció: Pagar l’euro amb un 20 % de recàrrec, és a dir, 1 euro i vint cèntims més. Ep! No hem quedat que no és obligatori? Sospito que qui ens vol engrescar a seguir aquesta iniciativa no ens pagarà ell les multes.

El tros de full està firmat, amb lletra minúscula, per una fantasmal “Asamblea de SPiPS [sic]”. No tinc ni idea de qui són ni a qui representen. Però sí crec una cosa. Si aquesta mesura l’hagués aplicat el Tripartit, aquests nois molt probablement no estarien repartint paperets. En lloc d’això, l’esquerra ens parlaria de “sanitat sostenible”, de “consum responsable de medicaments” o alguna cosa per l’estil.

A ningú no ens agrada pagar més. Però tots entenem que la sanitat, com tot, té un cost, que s’ha de pagar d’una manera o una altra. Podem pagar-la via impostos, o bé segons l’ús que en fem, o les dues coses alhora, segons múltiples fórmules, una de les quals és la que teníem fins ara, i una altra la que afegeix l’euro per recepta. Podem discutir quina és la millor, que de ben segur no és l’actual sistema, com tampoc ho era l’anterior. Podem discutir si la Generalitat no hauria de retallar en molts altres conceptes, com els canals de televisió autonòmics. Però dir senzillament que no paguem l’euro per recepta, o que no paguem peatges d’autopistes, o el que sigui, perquè en la nostra subjectiva opinió no tenim obligació, és infantil, no serveix de res i només beneficia als impulsors, no a la carn de canó que s’exposa a sancions i maldecaps.

En tot cas, aquestes reivindicacions normalment les segueixen els que no tenen massa problemes, els que poden permetre’s pagar un euro i molt més per recepta. Els senyorets als que els hi agrada queixar-se i protestar perquè pensen abans en els seus suposats “drets” que en les vertaderes dificultats que alguns poden estar passant.