Segons Artur Mas, si Catalunya fos un Estat independent, disposaria de entre 10.000 i 15.000 milions d’euros més. (Ho ha dit en una entrevista que publicà Le Monde el divendres 17 de febrer.) Doncs si aquest és el benefici que suposa la independència, sincerament em sembla que és molt poca cosa. Aquesta xifra es podria aconseguir, per exemple, augmentant entre un 20 % i un 30 % les nostres exportacions. No pretenc que això sigui fàcil, encara que l’any 2000 la variació va ser del 21,2 %. Però és evident que es tracta d’un objectiu perfectament assolible; sobretot si, en lloc d’estar tot el sant dia plorant pel que ens “roba” Madrid, ens dediquem a tractar de ser més competitius.

Això suposant, és clar, que el fet d’assumir competències que ara són en mans de l’administració central, no engolís amb escreix aquesta quantitat de diners. En l’entrevista esmentada, el president de la Generalitat ens assegura que un futur Estat català independent no se’n ocuparia de la Defensa, la política exterior, la banca central ni altres aspectes que tradicionalment formaven part de la sobirania nacional, i que ara pertanyen a l’àmbit competencial de la UE. Però encara que ens creguéssim aquesta declaració d’intencions tan pacifista i internacionalista (en un nacionalista!), és evident que mantenir l’Estat propi tindria uns costos que ara ens estalviem. O dit d’una altra manera, que aquests 10.000 o 15.000 milions d’euros extres que ens prometen els independentistes, no romandrien a les butxaques dels ciutadans, sinó que anirien en gran part a alimentar (encara més) burocràcia, clientelisme i fastuositats polítiques diverses.

Arribats aquí, estic segur que molts nacionalistes pensaran que no tot es redueix a una qüestió de diners. La independència, ens diran, és per damunt de tot un somni de llibertats. Però de quines llibertats ens parlen que no tinguem ara mateix? Els catalans tenim essencialment els mateixos drets individuals que qualsevol ciutadà europeu. Tenim democràcia amb pluralitat de partits, alguns dels quals defensen explícitament la separació d’Espanya. Tenim a més a més la competència en Educació, de manera que el català és des de fa anys la llengua vehicular de l’ensenyament. Per cert, hi ha qui pensa que el fet de que els pares no puguin escollir el castellà com a llengua vehicular, va contra els drets individuals. Però sospito que no és precisament aquesta llibertat d’elecció la que fa sospirar de desig als nacionalistes catalans. Respecte a temes com les grans infraestructures territorials, pensar que un Estat independent amb seu a Barcelona podria prendre decisions sense consultar a ningú, com si Madrid, París o Brussel•les no existissin, és tan fantasiós como pensar que el Barça podria seguir guanyant Champions, jugant una lliga catalana i la copa de Catalunya.

Puc entendre que a un nacionalista català, el fet de que a alguns pocs edificis públics encara onegi la bandera espanyola, li fereixi la seva delicada sensibilitat. Puc entendre que deplori profundament que a Catalunya es puguin sintonitzar tantes cadenes de ràdio i televisió en castellà, hi hagi tantes pel•lícules als cinemes en castellà i es venguin tants llibres i premsa en la “llengua opressora”. Però no tinc gens clar que aquest estat de coses (qüestió dels draps a part) pogués canviar substancialment en una Catalunya independent... Sense al mateix temps deixar de respectar les llibertats bàsiques. Per tant, fora d’aspectes sentimentals que, per la seva pròpia naturalesa són impossibles de quantificar, segueixo afirmant que el que suposadament guanyaríem amb la independència (fins i tot si es produís sense cap mena de conflicte) és tan ridícul que no paga la pena. Que alguns així i tot la vulguin em sembla una aspiració legítima. Però que no ens “venguin la moto” de que ens interessa objectivament a tots els catalans. Si les energies que esmercem en la pirotècnia identitària i victimista les enfoquéssim en ser més competitius, en fer créixer la nostra riquesa i millorar el sistema educatiu, ens consolidaríem com una de les regions més desenvolupades d’Europa. En comptes d’això, alguns volen que siguem un altre Estat insignificant de la Unió. Quina manca d’ambició!