Una de les primeres crítiques rebudes pel nou govern del PP fou deguda a que la ministra de Sanidad, Ana Mato, es va referir a l’assassinat d’una dona qualificant-lo com “violencia en el ámbito familiar”, en lloc d’utilitzar l’expressió de l’ortodòxia políticament correcta, violència de gènere. Recentment, després d’un nou assassinat d’una dona a mans de la seva exparella –en aquest cas succeït a Tarragona– la ministra ha evitat les crítiques adoptant el llenguatge establert.
Les declaracions de la consellera d’Igualtat de l’Ajuntament tarragoní, Victoria Pelegrín, han aprofundit més en aquesta interpretació ideològica quan, referint-se a aquest mateix crim, parlà de les desigualtats que encara perviuen entre els dos sexes. És a dir, quan un home mata a la seva parella o exparella, ho fa degut a una ideologia masclista que considera que les dones són éssers inferiors que han d’estar sotmesos a l’home.
Personalment discrepo d’aquesta tesi. Jo crec que els homes que maltracten i fins i tot maten a les dones no ho fan generalment perquè tinguin determinades idees, ni hagin patit una educació masclista, sinó perquè són especialment agressius i de mal caràcter; en una paraula, perquè són uns indesitjables. I aquests trets es donen més sovint en homes que en dones per una qüestió genètica, per la mateixa raó que els homes, universalment, tenen més accidents de trànsit i cometen més delictes de tota mena.
Amb això no pretenc negar que existeixin crims masclistes, és a dir, amb una causa cultural. Un fenomen ben conegut són els crims “d’honor”, comesos normalment per parents de dones musulmanes (el marit, el germà, etc) a les que s’acusa d’haver deshonrat a la família amb la seva conducta. L’extrem més odiós és quan l’únic “pecat” de la víctima és haver estat violada. No solament no es persegueix al violador, sinó que a sobre la maten a ella.
Pel contrari, aquesta no és necessàriament l’explicació de la majoria de crims contra dones comesos dins de la nostra cultura. Estadísticament s’ha demostrat que aquests (i també els comesos contra els nens) es produeixen predominantment en processos de separació, i en parelles de fet, és a dir, no tant en el si d’estructures familiars tradicionals, sinó en els anomenats “nous models” o en la disgregació dels tradicionals. Això és patent en països com Finlàndia, que ens porten molt avantatge històric en igualtat i llibertat sexual, però tenen també xifres superiors de violència contra les dones.
En certa manera, sí que podem dir que la causa de que morin més dones a mans d’homes que no al revés és la desigualtat. Parlant antropomètricament i psicològica, l’home és més corpulent, més agressiu i irreflexiu que la dona. Però aquesta no és la desigualtat que al feminisme actual l’interessa. Segons el pensament únic de la correcció política, la culpa rau en que encara permetem que les nenes juguin amb nines, i els nens amb cotxets i pistoles.
El problema és que en una societat on domina la ideologia d’un igualitarisme naïf, que confon els plànols dels drets i les realitats, les dones són més vulnerables. El missatge tradicional de que el món, independentment del dret que tinguem tots de passar-ho bé, és un lloc perillós, i especialment per a les dones, és vàlid ara com ho ha estat sempre, per molt que això contradigui el model nurturant parent (G. Lakoff) de la ideologia progressista. Potser algunes relacions que acaben en tragèdia s’evitarien si no haguéssim desacreditat amb massa entusiasme uns certs principis morals que prescrivien més prudència i formalitats a l’hora de l’emparellament.
Ara preferim fer campanyes pedagògiques governamentals, amb els espectaculars resultats coneguts per tots. Però un bon progressista mai no deixarà que els fets li espatllin els seus prejudicis favorits. El que dirà és que falten més mitjans, incloent-hi més policia especialitzada en violència de gènere. Menys moral i més Estat. Amb la qual cosa els assassinats de dones augmentaran, com passa a Escandinàvia, i els polítics, els periodistes i les persones benpensants continuaran condemnant ritualment el masclisme abans de dinar.
Carlos López Díaz - 16/01/2012 - 09:30h