Fins fa pocs dies, mai no havia sabut que existia una Asociación Nacional de Importadores de Automóviles (Aniacam). I ara que ho sé, més m’estimaria no saber-ho. Resulta que aquesta associació ha proposat, entre d’altres mesures, que l’edat màxima d’un vehicle matriculat sigui de dotze anys. O sigui, clar i català, que l’administració ens obligui a comprar-nos un automòbil, com a mínim, cada dotze anys.

Ens hem acostumat fa força temps a aquest tipus de “globus sonda” de grups de pressió que defensen els seus particulars interessos disfressant-los de l’interès general, però que en definitiva no fan altra cosa que reclamar que el poder coactiu de l’Estat s’utilitzi pel seu propi benefici o caprici. I l’Estat, no cal dir-ho, acostuma a deixar-se estimar.

Com més d’un haurà pogut endevinar, els importadors de cotxes defensen la renovació obligatòria del parc automobilístic parlant del medi ambient i la seguretat vial. Però es tracta només d’un exemple entre centenars. Quan no són els fabricants de turismes, és qualsevol altre lobby o sindicat que considera “estratègic” el seu sector econòmic, ja sigui finançat directament pel contribuent, o obligant al consumidor a comprar els seus productes. I sempre, sempre, és pel nostre bé.

Personalment, preferiria que no em protegissin tant. Digueu-me raret, però vull ser jo qui decideixi quan em canviaré de cotxe. Crec que ja n’hi ha prou amb que m’obliguin a passar la ITV. En general, m’agrada decidir a mi com em gastaré els meus diners, si més no els que em queden després de pagar impostos i complir totes les regulacions vigents, que no són poca cosa. Sembla com si, donat que moltes coses ja no podem decidir-les per nosaltres mateixos, no hi hagi límits a allò que les administracions, i tot tipus d’organitzacions que s’emparen amb elles, es creguin autoritzades a prohibir-nos o obligar-nos. Però els límits hi són; el que passa és que ja fa molt de temps que els hem ultrapassat i oblidat.